Camí de l'exili

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentres caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claragés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentres la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa de que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

La pastera

[Foto: Lo vistaire]

En Prudenci Dolceta, duia una existència tranquil·la i avorrida, dedicada a l’elaboració de dolços i galetes a l’obrador de la seva pastisseria del poble de Riuprimer. Res alterava la seva rutina, que era la mateixa dels seus pares i avis.
Però un dia qualsevol d’aquell any incert, en Prudenci va notar quelcom diferent al seu taulell de treball. Per més que es concentrés en l’encàrrec del pastís d’aniversari de la senyora Magadalena, no podia deixar de mirar de reüll la tapa de la pastera, que insistentment reclamava la seva atenció. Tal era el poder persuasiu d’aquell objecte que va deixar a mig fer la cobertura de xocolata del pastís per accedir a la crida de la caixa de fusta.
Quan en Dolceta va obrir la tapa, una forta olor dolça de galeta el va xuclar fins a ser totalment engolit per la boca immensa i afamada de la pastera.

Objecte perdut

La vida li queia damunt com una llosa que l’esclafava a poc a poc i l’encongia progressivament, fins al punt que aquell matí humit i boirós, quan s’ha vestit, en mirar-se al mirall ha vist que els pantalons li tapaven completament les sabates.

Iu Rocacorba es dedicava a munyir els dies tísics i grisos en un àtic sense ascensor del barri vell d’aquella capital de comarca on semblava que el sol s’havia oblidat de la seva existencia. Feia quatre anys que l’havien acomiadat de la fàbrica textil on feia de pixatinters, tot i els seus estudis de teologia, cursats al seminari de Vic a instància d’un oncle canonge molt influent en la personalitat feble d’una mare encorada en un temps irreal i propi de novel·la, potser condicionat pel nom de Laura que li havien posat.

El patrimoni familiar que havia rebut en herència en morir els pares, feia el mateix camí que la seva vida: es consumia dia rere dia sense remei. Avui, un dolor persistent a l’estòmac i que en principi l’havia preocupat especialment, li ha recordat que feia dos dies que no menjava; però la nevera era tant trista i buida com ell, i les butxaques li feien companyia. Calia prendre una decisió per sortir d’aquell pou ple d’excrements de tristor on malvivia.
L’aigua freda li havia espavilat la cara, i es disposava a sortir al carrer, quan sent el timbre de la porta.
- El senyor Iu?
- Jo mateix. Amb qui tinc el gust de parlar?
- Permeti que em presenti. Sóc Misericòrdia Bonmatí, propietària de la botiga d’objectes difícils de la cantonada del carrer Solitud amb Malcontents. Fa dies, que en recollir la botiga per tancar vaig veure just al llindar de la porta a tocar quasi a la lleva, aquest objecte que, si no m’equivoco, és de la seva propietat. He dubtat molt sobre la conveniència de portar-li personalment. Sé que és una qüestió delicada donades les circumstàncies, i comprengui que m’he vist obligada a mirar-ne el contingut. Com si no hauria sabut que n’era vostè el propietari? És per això que, tot i el temor de ser tractada injustament, el meu temperament servicial de mena m’obligava a fer el pas difícil i delicat de tornar-li el que potser intencionadament o per desgana vostè havia perdut.
Dit tot això espero que encara que sigui per no fer-me despreci, faci el favor d’acceptar i guardar en lloc preferent el que tinc el gust de tornar-li. I, si bé no li acceptaré cap mena de propina com a pagament de la meva actitud desinteressada, si que trobaria d’allò més ecaient que tingués la delicadesa de no tornar a llançar el que li torno de bon grat, i que mai he tingut la intenció de posar a la venda a la meva botiga, tot i la requesta que tindria en la meva clientela femenina.
Així doncs, accepti i guardi bé el paquet amb la seva “personalitat”, i si algun dia es veu en la necessitat d’obtenir algun objecte difícil, li agrairé que passi per casa meva, on l’atendré de bon grat.


[Foto: Martí Marimon]