dilluns, 20 d’abril de 2009

Un altre conte de Sant Jordi



“La Laia vivia abatuda al vell balancí, on els barrots del pensament l’engaviaven dins d’ella mateixa.
Els dies lliscaven lentament per la seva vida i un mutisme voluntari l’aïllava del món dels vius. Tothom l’havia donat per boja, conclusió fàcil per treure’s responsabilitats i alleugerir consciències. Família i amics quasi no recordaven que algun dia no pas tant llunyà aquell espectre, projecte de dona, havia estat una princeseta pujada per pares i avis entre cotons, i ignorant que darrera d’aquells ulls blaus s’hi amagava un ésser humà corull de sentiments.
Aquella nina va anar creixent al gust de tothom tret d’ella mateixa, fins que, arribada la teòrica maduresa, va caure presonera d’aquell món equivocat. La medecina actual creu erròneament que ha aconseguit diagnosticar totes aquestes patologies agrupant-les amb la paraula clau de “depressió”. Quin metge, però, s’ha aturat a pensar que no sempre és el cervell el que pot emmalaltir, que l’home té alguna cosa més que cos, diguem-li sentiments, pels creients ànima, o fins i tot ho podríem anomenar aquest jo més íntim que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem ben bé què és. El que sí és segur és que existeix i també és cert que és el gran ignorat de la nostra societat.
Quantes vegades al llarg de la nostra vida ens haurem pres un analgèsic per guarir un mal de cap sense aturar-nos a pensar que una paraula d’afecte ens hauria fet molt més bé; però a les farmàcies no en venen d’amor, i els homes vivim tant cecs que hem oblidat com es crea.
Tots aquests pensaments que semblen tant obvis damunt del paper eren totalment absents a l’entorn de la pobra Laia, presonera de les seves pròpies circumstàncies i malvivia amb la mirada perduda finestra enllà, absent, fugida d’enteniment, amb els ulls erms d’alegria. El que ni tant sols ella sabia era que finestra enllà esperava l’arribada del príncep que vingués a matar el drac ferotge de la seva tristor i l’alliberés de les cadenes daurades que la mantenien lligada a una vida imposada per les circumstàncies del seu naixement i, ja lliure, oblidar per sempre aquella cambra buida i trista. En la seva llegenda, però, mai hi naixeran roses, les flors se n’aniran amb ella”.

Va llençar enèrgicament el diari damunt la taula al mateix temps que una exclamació de ràbia i indignació li naixia de l’ànima i cridava l’atenció dels seus companys, que distretament i encara amb els ulls endormiscats es prenien el primer cafè del matí.
— Però com es poden anomenar escriptors del segle XXI, com gosen dir la “nova llegenda de Sant Jordi” i al mateix temps oferir-nos una vegada més la dona feble, sumisa, tormentada pel poble que espera impassible que el drac se la mengi… és que el sol fet de canviar el nom de la bèstia i dir-li depressió ja el converteix en un conte modern? Per què no són prou valents per fer que la princesa mati la cuca tota sola? O per què no que sigui la dona valenta i atrevida la que allibera el pobre princep atrapat dins les seves pors. Bonica llegenda masclista!

dilluns, 13 d’abril de 2009

Balls de carrer



Cada cop que feia lliscar els dits pels ivoris engroguits pel temps, em venien a la memòria aquells balls de festa major al carrer, l’anar i venir de tots els veïns preparant les coques i begudes, els nens penjant les garlandes de paper i els murmuris de les àvies tot criticant el vestit desvergonyit de la Remei, recordant una vegada més a tots, per si algú ho havia oblidat, la feina que feia. I com la miraven tots els homes del veïnat sense ni tant sols prendre’s la molèstia de dissimular; està clar que la culpa era d’aquella fresca.
I jo tocant les cançons de moda sota la mirada inquisidora del mossèn, no fos cas que el ritme fos massa lent i el ball es convertís en pecat, tot i que tampoc deixés de mirar descaradament l’escot vertiginós de la Remei.
Recordo amb nostàlgia la mare fent els últims retocs al pentinat de la meva germana, i al menut de la casa del davant que sempre s’escapava, amb l’ensurt de la pobra senyora Mercè, que el cridava per tot el barri mentre ell, arraulit darrera el piano, buscava la meva complicitat.

Jardí privat






El termòmetre del pati marca els trenta-dos graus i l’aire humit es fa difícil de respirar. Una mandra enganxosa s’apodera de tota matèria vivent, fins i tot la Nones està especialment neguitosa, i això que als gats els hi agrada la calor amb excés. La roba se m’enganxa a la pell i la suor em nega els ulls, fa una tarda d’aquelles on es fa impossible fer qualsevol mena d’exercici físic, la qual cosa em fa desistir de posar-me a fer tot allò que m’havia proposat.
Mandrejar ja és un gran esforç, i em dedico a tastar totes les cadires del jardí amb la intenció optimista d’alleugerir el pes de l’estiu deixant-me caure als braços de Morfeu. De sobte el jardí s’ha convertit en un parc enorme i solitari on milers de gencianes voregen un camí de sorra vermella, per on intento caminar, però l’aroma embafadora de les flors dels tarongers em fa venir son. Les parpelles cauen com la llosa sepulcral, i una foscor espessa m’omple l’ànima quan de cop i volta una branca d’esbarzer em fueteja la cara i em desperta sobtadament. Els tarongers han desaparegut juntament amb les boniques flors blaves, i un camp de gerds vermells em convida a menjar.
Però contradictòriament amb el seu aspecte, rosat, apetitós, sucós, quan hi clavo les dents es transformen en boles aspres com la fel. Intento pensar a què em recorda aquell gust tant desconcertant, però la meva ment és incapaç de raonar mínimament, encara que, paradoxalment, visualitzo els pastissos de fruita que tant ens agradaven a tots quan érem a Suïssa i que ja fa una eternitat que no faig, deu ser cosa de la mandra, o qui sap de què.
Quines coses, ara que m’hi fixo més bé, el que m’ha despertat no ha estat un esbarzer, sinó una branca de pi que no havia vist i que hagués hagut d’enretirar del camí que s’enfila cap al prat ple de narcisos.
Mai havia vist tantes flors juntes, fa tant bonic endinsar-te a la seva aroma i mimetitzar-te amb elles. Prímules, margaridoies, narcisos, gencianes, roselles, narets, acònits, orquídies, cardots... Totes m’omplen les mans, la cara, els peus, sento les seves pessigolles, que em pugen pel nas i... atxís!
Nones! Què fas amb la cua damunt del meu nas? Ara sí que m’has ben despertat!

diumenge, 5 d’abril de 2009

1905

Vaig néixer a Barcelona ara fa uns quants anys, després d'una gestació llarga i feixuga que va produir a la meva estimada mare un munt de maldecaps.
Segurament la decisió de portar-me al món no va ser pas precipitada, sinó més aviat va ser el producte de moltes nits de meditar; lluny de la improvització, cada una de les parts que formen el meu ésser va ser estudiada fins al límit.
Puc dir que sóc un dels pocs de la meva espècie que gaudeixo de pare i de mare, tot i que aquest fet només va ser per infantarme en un cert anonimat. El temps, com a totes les coses, ha deixat ben clar, però, que el mèrit era exclusiu d'una dona excepcional i agosarada, que malgrat ser filla d'una societat encarcarada no va dubtar ni un moment en engendrar-me.
Sóc hereu de totes les inquietuds de la meva mare, i l'objectiu principal de la meva vida ha estat i és emocionar, entretenir, ensenyar i despertar molts altres sentiments. Amb la meva companyia puc dir amb orgull que ningú es pot sentir indiferent, que puc fer plorar, i que moltes dones s'han vist reflectides en mi.
La meva parla no és gens fàcil, però precisament per això se'm considera ja un clàssic, amb tots els honors que aquest mot representa. Gaudeixo del do de la immortalitat, contràriament a totes vosaltres, el temps no em fa envellir, malgrat també pugui ser totalment invisible per les ànimes buides i superficials que ignoren el valor sublim dels de la meva condició. El meu nom, Solitud, fill de Caterina.