Un
corredor estret precedia l'estança principal de la casa, habitada
per la penombra dels records i per un tènue raig de sol irisat que
s'obria pas per la petita escletxa del finestró, ell em permetia
arribar, sense la necessitat d'anar a les palpentes, a aquell bonic
mirador assolellat.
Lentament,
sense presa, com si la por em frenes, vaig obrir el balcó i un munt
de sensacions es van abalançar damunt meu.
Vaig
recolzar la meva ànima assedegada de nostàlgia, en aquell banc
repenjat a la paret a raser del vent del temps, i allí, sense
presa, vaig deixar que tota l'olor del passat m'impregnes el meu ser.
Ocres,
vermells i daurats insinuaven una tardor mandrosa i el verd del prat
relaxava els meus ulls, a l'horitzó , la carena em va captivar la
mirada on un cim quasi imperceptible em va catapultar al passat.
Aquell
passat que em feia feliç, el que donava valor a la meva vida i força
per somniar, on la gent era noble i el sentiment profund, el que em
va donar saviesa i dolçor, el que tans cops he enyorat, però el
passat tan sols ens permet recordar i anhelar, però mai ens torna el
temps perdut, en tot cas, com a molt, ens permet esmenar els errors.
Captivada
per tot aquell món idíl·lic, em vaig embriagar amb l'aroma dolça
de la natura de tardor, de la meva pròpia tardor i vaig demanar amb
força el futur que un dia, la ignorància em va negar.
La
natura sempre m'ha donat el que calia en cada moment, ella és allí,
oferint-me el seu do , amb ella puc ser jo mateixa, no em cal fingir,
amb ella puc sentir les branques mogudes pel vent gronxant la meva
ment i és la natura la que em condueix cap aquell racó oblidat, o
no, de la memòria, i ser plenament feliç
