 |
| foto Maria aguadé |
Les notes es succeïen harmoniosament
marcant el ritme de la meva lectura, fent més poètic encara
l'idíl·lic món verdaguerià.
Una delicada porcellana feia lliscar
l'aromàtica infusió que emmarcava aquell quadre, al·legoria de
l'estat perfecte del esser humà a on, ment, sentits i esperit es
fonien en un únic propòsit, l'enriquiment interior i el record
enyorat d'un moment concret.
El temps deixava d'existir fonent-se en
l'espai barroc del meu pensament ,com au misteriosa que vola per
damunt del petit país que m'havia robat el cor com per art
d'encanteri
