Quan t'endinses en el viatge dels somnis, pots trobar meravelles com aquest poema, permeteu doncs que el robi per un instant

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella,
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quant l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

anònim

Què faria amor, si jo pogués,

donar-te el millor que jo sabés

i si no ho sabés, per tu ho aprendria

flors

La llum del capvespre dibuixava ombres en el meu pensament, mentre la mirada es perdia per la finestra de l'alcova.

La cambra era petita i endreçada, prou confortable tot i la seva austeritat, la cadira però, era talment una eina de tortura dissenyada per despertar un per un tots els ossos del meu cos.

Feia hores que intentava avançar en la lectura fins que em vaig adonar que no havia passat plana des de que el sol lluïa alt, i vaig decidir, ajudada per les boniques vistes del jardí, abandonar-me plenament als dictats de la meva ment.

Un enorme til·ler es gronxava suaument protegint les flors menudes i eixerides que voltaven la tanca , prímules, narcisos, margarides... al fons i arreserat, un nesprer curull de fruïts desprenia una olor dolça i engrescadora, darrera de tot, les flors blanques dels llimoners tancaven el pati.

Tot aquell bé de Déu de vegetació, exuberant i elegant, em va fer recordar la seva veu, la que em parlava de cirerers florits i remor de mar a l'albada, de la llum del matí i els colors del cel , de núvols i de pluja, de tot allò que m'era plaent, i de sobte, un esglai em va fer estremir, l'esglai del meu interior, cofre discret d'un sentiment profund i amagat, el que era aliment de la meva ànima, el que em donava forces per seguir desgranat les hores eternes dins la petita cambra de l'hospital,

silencis

foto Martí Marimon

Mots sense dir,

cants a boca closa,

silencis que et parlen,

sons anegats,

Amor amagat

Ramon Llull

Una bona lectura per viatjar

Cridava l'amat al seu amic e lo amic respòs-li dolçament dient d'esta manera: Què.t plau, oh amat, qui est ull dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, e compliment de mes perfeccions, e amor de mes amors, i més encara principi de mos principis?

Cant

foto Maria Aguadé

Li he dit al mar

amb veu amagada,

tot allò que hi ha

molt dins del meu cor.

I li he llençat, amb dolces paraules

un bocí de cor, un bocí de tot

I que sigui el vent qui dugui al teu port

tota aquesta veu que ara és amagada.

Tot el cant d'amor que entrego a la onada

Records

foto Maria Aguadé

Records, moments, imatges guardades pel temps en el subconscient i que, un instant precís els transporta a la realitat, fen-los vius i presents.

Records, allò que és punyent i et crema, consumint lentament la brasa de l'ànima. Aquell vespre plujós, aquella olor, aquell campanar tocant les dotze, aquella nota que s'escapoleix pels murs de l'església...

Records, pot ser enyorats, distrets entre mig de tantes coses, però mai oblidats.

Moments que un dia varen ser, moments que produeixen plor, impotència davant la incapacitat de controlar-los, plor sense dolor, plor d'emoció

Plor, doll d'amor abocat al no res i perdut en l'oceà del silenci, plor, riu de tendresa que arrossega els sentiments.

Records altre cop, records cotidians d'un tall de pastis, de rialles, de brogit de gent, records vora el mar una nit d'estiu, records feliços.

Records d'esperança, per una trobada, per un petó, aquell que no va ser però vas esperar, records d'estimar