Feia
una tarda quieta d'hivern i l'avorriment anava colpejant la meva
ment, empenyent-la amb fermesa cap a l'abisme inevitable de la son.
Calia fer alguna cosa per aniquilar aquella força malèfica, i així,
amb el coratge del qual era capaç, vaig anar posant en marxa els
engranatges del meu ja quasi adormit cervell, per tal de guanyar la
batalla.
Lentament,
vaig aconseguir moure el cos ensorrat i quasi devorat per la butaca
de la sala, fins arribar a sortir del cràter.
Bé,
ja estava dret davant el món, ara calia trobar un objectiu prou
sucós per tal d'impedir tornar a caure en el tedi. Fent un gran
esforç mental, vaig aconseguir recordar un anunci que m'havia
interessat dies enrere tot baixant de l'autobús; era una exposició
de pintura, cosa que sempre m'ha fascinat especialment, “Els grans
mestres del simbolisme”. I dit i fet, me'n hi vaig anar.
Tan
bon punt vaig entrar a la sala, vaig saber que quelcom d'especial
succeiria, una atmosfera lleugerament ensucrada em va neguitejar i
una mena d'esgarrifança em va recórrer el cos. No hi vaig fer més
cas del que hauria fet a un esternut sobtat, mostra, potser, d'un
refredat incipient, i em vaig disposar, doncs, a recórrer les sales
tot contemplant les pintures curosament ordenades dels grans mestres.
El
primer quadre que realment em va fer sentir que l'idea d'entrar al
museu havia estat encertada era penjat al fons de la segona sala;
m'hi vaig atansar per llegir el nom que el pintor li havia donat i em
vaig quedar palplantat davant la tela amb cara de no entendre res del
que estava veient. El quadre era un bonic pom de flors però el
pintor l'anomenava “noia dormint”.
Vaig
recular unes passes per a poder esbrinar, contemplant-lo des d'una
altra perspectiva, el perquè del títol.
Era
una composició floral d'una bellesa enigmàtica, uns crisantems lleugerament groguencs jugaven harmoniosament amb uns lilàs que es
desmaiaven damunt d'unes dàlies roses. La pintura era d'una
perfecció quasi real i els meus ulls no podien distreure's de la
seva contemplació; fins i tot vaig creure sentir una lleugera flaira
de gessamí, que em va fer exclamar amb indignació “Algú ja s'ha
passat amb el perfum!”.
Avergonyit
pel meu impuls vaig voler demanar disculpes, i va ser quan em vaig
adonar que estava completament sol.
Tot
allò em feia sentir intranquil i a l'hora fascinat. Calia trobar una
explicació racional a tot aquell misteri; jo, un home de ciències,
no podia acceptar qualsevol raó, i per això vaig voler seguir els
passos correctes i cercar tota la informació que calgués per a
esbrinar el perquè de tot allò.
Em
vaig fer un pla de treball meticulós, per a trobar tot el que pogués
donar-me informació d'aquell geni de la pintura, i, al poc temps de
posar-mi, ja tenia un dossier extens tant de la seva obra com de la
vida. Vaig conèixer les seves amants, les persones que el van
protegir i ajudar a l'inici de la seva carrera, les seves muses i
fonts d'inspiració, i, malgrat ser temes foscos, també vaig
descobrir la seva addicció a l'absenta amb totes les seves
conseqüències.
Vaig
fer un llistat amb tots els seus quadres i, curiosament, no hi vaig
trobar la tela que tant m'interessava. El que era cert era que si jo
l'havia vist, el quadre existia.
Enmig
de tanta informació, hi havia un petit comentari a peu de pàgina
sobre un quadre pintat a les darreries de la seva vida, anomenat “Les
flors del somni”, i del qual s'havia perdut la pista ja en vida
del autor. Se sap, però, que va ser un encàrrec d'una dama
adinerada que mai va voler revelar el seu llinatge.
Encuriosit
cada vegada més, vaig tornar al museu per a comprovar que no hagués
sigut la meva ment la que hagués construït tot aquell enigma. Poc a
poc i amb una certa por, vaig arribar a la sala on suposadament hi
vaig veure el quadre per primer cop i, efectivament, tal hi com el
recordava, allà hi penjava la misteriosa pintura.
Els
crisantems, els lilàs, les dàlies i, quina sorpresa, també hi vaig
descobrir unes diminutes margarides que s'havien amagat en la primera
visita al museu. Va ser una agradable sorpresa, però no calia fer-ne
gaire cas: quantes vegades ens passen desapercebuts mil i un detalls,
ja no només en les pintures, sinó en qualsevol cosa que mirem.
Tanmateix, tot aquest raonament, tan adient a la meva manera de ser,
no va ser prou fort com per distreure'm del meu neguit.
Un
cop a casa, vaig tornar a repassar el dossier minuciosament a la
recerca d'una nova informació determinant fins llavors descartada,
però tot va ser inútil.
Tot
aquest afer va anar minant la meva vida, i, així, vaig començar a
comptar el temps que faltava per a que obrissin el museu i tenir
accés altra vegada a la enigmàtica pintura, de tal manera fins que
l'acte que en un principi havia sigut el farcit d'una avorrida tarda
de dissabte es va convertir en l'objectiu únic de la meva vida.
Les
nits eren llargues esperant que claregés i poder tornar al museu,
tenia un nus a la gola per l'emoció i les cames corrien escales
avall per conduir-me fins a la presència de les meves estimades
flors.
El
meu enginy havia creat un pla magnífic per poder entrar de matinada
a la sala d'exposicions. Havia fet amistat amb l'equip de neteja
perquè em recomanessin com a empleat, i jo, tot un enginyer naval,
ara treia delicadament la pols del meu quadre estimat tot intentant
descobrir el perquè de tot aquell encís.
Cada
dia hi descobria noves flors que feien companyia a aquelles delicades
margarides, als atractius lilàs, als gessamins amorosos, o a les
gardènies estimades; i, algun dia, just darrera d'un clavellet
d'olor, hi apareixia una petita rosa de te, diminuta, delicada, quasi
olorosa, d'un groc tan suau que em transmetia la més profunda
tendresa .
Vaig
provar mil i una estratègies per a intentar enganyar el quadre: el
mirava fixament i, de sobte, em girava per tornar a clavar-hi els
ulls inesperadament al cap de poc, o marxava corrent per tornar quasi
de puntetes, però tot era inútil, sempre hi apareixien flors noves;
lliris, gencianes, pensaments, grisínies, fins i tot un dia d'hivern
que feia un fred infernal hi va aparèixer una tímida flor de neu.
Ja
no menjava ni dormia, només pensava en el meu quadre, fins que un
dia quan el cansament ja havia fet estralls en la meva fesomia, una
companya que passava suaument el plomall pel marc d'una tela, es va
atansar tota preocupada prenent molt interès en el meu estat, i
m'hi vaig sincerar.
Com
per art de màgia les paraules brollaven per explicar-li el perquè
de la meva vida, quan de sobte em va tallar per dir-me tota amoïnada.
̶
Senyor, perdoni que el contradigui, però en aquesta sala mai hi ha
hagut cap quadre de flors, i allà on diu vostè que les veu, jo
sempre hi he vist una bonica pintura d'una nena dormint damunt d'un
cobrellit groc.
