 |
| foto M. Aguadé |
Girava el capvespre i una
calor enganxifosa s'adheria al cos, i tot i que això podia semblar
realment desagradable, el cert era just el contrari.
El mar, tranquil a l'hora
baixa, maridava perfectament amb el meu pensament, i produïa un
efecte enriquidor, fent d'aquell instant un plaer infinit, tan sols
una lluita interior, transformava el moment idíl·lic, la necessitat
de comunicar el que sentia i el desig de restar en silenci per gaudir
de totes aquelles emocions fins a l'extrem.
Però el temps, llosa
imparable que queia damunt meu, el temps que volia aturar i no es
deixava, el temps que es consumia ràpidament conduint-me altre cop a
l'inici, faria que tot aquell sentiment callat, discret, a l'ombra, i
que el mar havia gosat obrir li la porta, tornes al seu racó amagat.
Cóm desitjava que la
suau remor de l'aigua fos la música que acompanyes aquell instant,
més la por al ignorat, feia brollar mots que ressonaven llunyans,
mentre l'ànima vibrava amb un compas que creia oblidat, però que
poc a poc ressonava in crescendo dins meu.
Vaig girar el cap per
mirar l'aigua per darrera vegada, creient que allà quedaven aquelles
emocions, ingènuament vaig pensar que havia sigut un miratge, un
encanteri més del gran blau, però quant més m'allunyava, més
intens era el so de les notes i més difícil amagar-les, potser
aquesta vegada no era el mar el culpable d'aquella melodia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada