 |
| foto Maria Aguadé |
Després de molts mesos
de treball exhaustiu havia decidit prendre'm uns dies de descans per
tal d'endinsar-me a les profunditats del no fer res.
I és per això que ara
em trobo en l'ofici natural del home, aquell estat lògic però
alhora tan difícil d'aconseguir, el de la manca total d'activitat
física, aquell que t'hi condueix l'esgotament i et deixa laxe el
cos. La ment, però, en total contradicció, no para mai de
turmentar-nos en el seu divagar infinit.
Ara, doncs, asseguda
damunt d'aquesta roca, puc contemplar l'espectacle sublim del gran
blau i olorar el perfum carregat d'històries mentre la meva pell
s'impregna de la salabror. Ni el fred ni la pluja que cau
aconsegueixen allunyar el meu vell amic, que lentament es va
introduint dins meu per iniciar la metamorfosi que tant anhelo.
La màgia es va produint
de mica en mica i una buidor dolça i suau m'acarona i em fa
immortal. La meva ànima, tantes voltes esquinçada, s'ha tornat
forta com la roca on sóc asseguda, i es gronxa suaument amb un munt
de records.
El mar, el meu mar,
aquell que em porta les veus estimades del passat, es mostra
exuberant, un xic agressiu i salvatge, una mostra palpable de la
força de la natura, i la pluja insistent es deixa caure amb fermesa
amarant-me fins al moll de l'os, rentant el meu jo més intim fins
fer-me renéixer. És llavors quan la felicitat es confon amb el no
res, en la solitud; i ric, amb rialles de follia, ric de la meva
solitud i amb ella, perquè res és amb mi però hi és tot, i una
llàgrima fugissera s'escapoleix per anar a raure a terra i es perd
en la grandiositat del mar amagant dins d'aquesta diminuta porció
d'aigua sortida del meu cos tots els meus sentiments, per viatjar
lluny, molt lluny.
S'ha fet de nit i torno a
poc a poc, enfilant la carretera estreta i costeruda. Plou, quasi
no m'hi veig, el vidre del cotxe sembla opac i un aspecte
fantasmagòric em convida a la por, però segueixo lentament com si
fos el camí de la meva vida esperant el sol de l'endemà que de ben
segur arribarà; i en aquell precís moment una nota coneguda comença
a sonar a la radio i no puc reprimir el plor, potser la metamorfosi
no ha sigut del tot finalitzada i em caldran moltes mes tardes de
pluja vora el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada