Sant Quirze de Colera

foto Maria Aguadé

El passat em colpejava la ment formant una espiral angoixant que m'engolia i devorava lentament fins a ofegar-me. Perdut dins el meu laberint interior i incapaç de trobar-hi sortida, vaig decidir emprendre el llarg camí cap al no res, sense rumb, a la deriva en un mar de contradiccions que em feien embogir. Tres dies després, arribava a un indret allunyat de la gent, on la llum quasi espectral i l'esgotament em van convèncer que havia arribat a destí.

Un camí estret entre camps d'oliveres et conduïa a una vall encerclada per una boscosa serralada que la protegia de la tramuntana i on un rierol diminut calmava la gola assedegada. Al bell mig, majestuós i altívol, el cos central del monestir em barrava el pas. Un enorme fossar dissuadia el caminant de qualsevol intent de profanar aquell estrany indret, i els cants llunyans monotònics t'infonien una por magnificent. El temor cap al desconegut, la por a un mateix, la por per la pròpia por. Tot allò que m'havia fet fugir de la urbs, els dubtes, tot quedava petrificat per una nota greu i punyent.

Guiat per un instint d'autoprotecció em vaig girar i m'adoní que just al meu darrera hi tenia una petita esglesiola, amb la porta oberta que em convidava a entrar-hi. La capella polida i endreçada estava presidida per una imatge de Santa Maria i dues espelmes cremaven sense parar donant claror a la Verge. Em vaig agenollar per a descansar i pregar.

Pregar? Què i a qui, si el motiu del meu exili voluntari era precisament aquest, el no saber si és cert tot allò que sempre he cregut: si Deu m'escolta o, per què no, si Deu existeix.

Pregar? Parlar? Si volia estar sol però els records no em deixaven, acompanyant-me constantment. Pregar? Potser sí, ja que estava allí, davant d'aquella imatge que em somreia. Pregar? Demanar? Suplicar l'oblid i al mateix temps voler reviure constantment el passat.

Pregar o pensar? Al capdavall, quina diferència hi ha? Jo crec que parlo amb Deu i que Ell m'escolta, però com sé que és Ell i no el meu propi ser el que em respon? El cap sembla serè i pragmàtic, però el sentiment és dionisíac i efervescent .

De sobte, l'esgotament em va fer caure en un estat quasi d'inconsciència i vaig perdre el cos de matèria per mimetitzar-me amb l'espai i el temps. Una llum daurada em cegava, produint una esgarrifança dolça que em feia simplement sentir. Sentir en lloc de pensar, i ja res és pensament, res és consciència, només sensació, i per fi, després de molts anys de recerca, vaig trobar la resposta a tot allò que buscava.

L'amor pur i veritable despullat de matèria, l'amor que esclata al pit per envair poc a poc tot l'espai, l'amor nu, sense raó, l'amor a tot i res, l'amor que et nega i et redimeix, i per fi la resposta: estimar en grau infinit és possible, i un vòmit d'idees em cobria l'esperit i jo deixava de fugir per recrear-me en l'estat sublim de la no matèria.

Per fi vaig descobrir aquell doll infinit de saviesa que la càtedra em negava, el coneixement del propi esperit. Per fi, lluny de tot, ho he sentit tot.

Una campana tocant a vespres em va fer retornar a aquella petita església, d'on vaig sortir pausadament, decidit a no abandonar mai més aquell indret.

foto Maria Aguadé