Quan t'endinses en el viatge dels somnis, pots trobar meravelles com aquest poema, permeteu doncs que el robi per un instant

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella,
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l'arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes ales signant l'atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quant l'aire passa?...
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

anònim

Què faria amor, si jo pogués,

donar-te el millor que jo sabés

i si no ho sabés, per tu ho aprendria

flors

La llum del capvespre dibuixava ombres en el meu pensament, mentre la mirada es perdia per la finestra de l'alcova.

La cambra era petita i endreçada, prou confortable tot i la seva austeritat, la cadira però, era talment una eina de tortura dissenyada per despertar un per un tots els ossos del meu cos.

Feia hores que intentava avançar en la lectura fins que em vaig adonar que no havia passat plana des de que el sol lluïa alt, i vaig decidir, ajudada per les boniques vistes del jardí, abandonar-me plenament als dictats de la meva ment.

Un enorme til·ler es gronxava suaument protegint les flors menudes i eixerides que voltaven la tanca , prímules, narcisos, margarides... al fons i arreserat, un nesprer curull de fruïts desprenia una olor dolça i engrescadora, darrera de tot, les flors blanques dels llimoners tancaven el pati.

Tot aquell bé de Déu de vegetació, exuberant i elegant, em va fer recordar la seva veu, la que em parlava de cirerers florits i remor de mar a l'albada, de la llum del matí i els colors del cel , de núvols i de pluja, de tot allò que m'era plaent, i de sobte, un esglai em va fer estremir, l'esglai del meu interior, cofre discret d'un sentiment profund i amagat, el que era aliment de la meva ànima, el que em donava forces per seguir desgranat les hores eternes dins la petita cambra de l'hospital,

silencis

foto Martí Marimon

Mots sense dir,

cants a boca closa,

silencis que et parlen,

sons anegats,

Amor amagat

Ramon Llull

Una bona lectura per viatjar

Cridava l'amat al seu amic e lo amic respòs-li dolçament dient d'esta manera: Què.t plau, oh amat, qui est ull dels meus ulls, i pensament dels meus pensaments, e compliment de mes perfeccions, e amor de mes amors, i més encara principi de mos principis?

Cant

foto Maria Aguadé

Li he dit al mar

amb veu amagada,

tot allò que hi ha

molt dins del meu cor.

I li he llençat, amb dolces paraules

un bocí de cor, un bocí de tot

I que sigui el vent qui dugui al teu port

tota aquesta veu que ara és amagada.

Tot el cant d'amor que entrego a la onada

Records

foto Maria Aguadé

Records, moments, imatges guardades pel temps en el subconscient i que, un instant precís els transporta a la realitat, fen-los vius i presents.

Records, allò que és punyent i et crema, consumint lentament la brasa de l'ànima. Aquell vespre plujós, aquella olor, aquell campanar tocant les dotze, aquella nota que s'escapoleix pels murs de l'església...

Records, pot ser enyorats, distrets entre mig de tantes coses, però mai oblidats.

Moments que un dia varen ser, moments que produeixen plor, impotència davant la incapacitat de controlar-los, plor sense dolor, plor d'emoció

Plor, doll d'amor abocat al no res i perdut en l'oceà del silenci, plor, riu de tendresa que arrossega els sentiments.

Records altre cop, records cotidians d'un tall de pastis, de rialles, de brogit de gent, records vora el mar una nit d'estiu, records feliços.

Records d'esperança, per una trobada, per un petó, aquell que no va ser però vas esperar, records d'estimar

Notes

foto  Maria aguadé

Les notes es succeïen harmoniosament marcant el ritme de la meva lectura, fent més poètic encara l'idíl·lic món verdaguerià.

Una delicada porcellana feia lliscar l'aromàtica infusió que emmarcava aquell quadre, al·legoria de l'estat perfecte del esser humà a on, ment, sentits i esperit es fonien en un únic propòsit, l'enriquiment interior i el record enyorat d'un moment concret.

El temps deixava d'existir fonent-se en l'espai barroc del meu pensament ,com au misteriosa que vola per damunt del petit país que m'havia robat el cor com per art d'encanteri

Somni

El cel queia damunt meu i l'aire humit però fresc s'enduia les turbulències, obrint la porta del meu interior per a poder navegar lliurement pels sentiments més amagats.

Aquell exercici em permetia mantenir l'equilibri entre el món dels pensaments i la rutina diària, i així no caure en la banalitat del materialisme, tan llaminer i temptador.

Aquell dia, però, l'aire em propiciava a la més profunda introspecció.

Vaig tancar els ulls, i una suau olor de flors em va estremir i sacsejar de tal manera que em va fer adonar que una força desbocada niuava en el meu eteri habitacle, precipitant-me cap aquell camp curull de jonquilles i blauets.

Somnis i sentiments incontrolats em conduïen al precipici del plaer assenyat i elegant però alhora completament foll, fora de mida, apassionat i a on tot perdia el sentit.

Aquelles flors les veia, les somniava, però les respectava de tal manera que instintivament les protegia de la meva pròpia embriaguesa. Les volia collir, estrènyer contra el meu pit, però les deixava al seu aire, plenament lliures, l'amor que m'inspiraven era tan bonic que no gosava tocar-les per por que s'esmunyissin entre els meus dits i perdre-les per sempre. Per això les contemplava de lluny, sense ni gosar respirar, i em deia: quant de camí per a arribar als prats elevats on viviu, però tot és poc per gaudir de la vostra essència on es respira la calma dolça i sincera.

Però aquest somni és tan real, tan veritable, tan noble, que enpetiteixo per a poder-me gronxar entre els vostres joncs a raser de l'egoisme. La vostra bellesa em protegeix, allí em sento fada coronada de jonquilles, allí la meva insignificança es converteix en saviesa quan m'emmirallo en la vostra grandesa, allí soc feliç.

El cel quasi serè, i l'aire humit però fresc, em feien somniar...

Passejada vora el mar

foto M. Aguadé

Girava el capvespre i una calor enganxifosa s'adheria al cos, i tot i que això podia semblar realment desagradable, el cert era just el contrari.

El mar, tranquil a l'hora baixa, maridava perfectament amb el meu pensament, i produïa un efecte enriquidor, fent d'aquell instant un plaer infinit, tan sols una lluita interior, transformava el moment idíl·lic, la necessitat de comunicar el que sentia i el desig de restar en silenci per gaudir de totes aquelles emocions fins a l'extrem.

Però el temps, llosa imparable que queia damunt meu, el temps que volia aturar i no es deixava, el temps que es consumia ràpidament conduint-me altre cop a l'inici, faria que tot aquell sentiment callat, discret, a l'ombra, i que el mar havia gosat obrir li la porta, tornes al seu racó amagat.

Cóm desitjava que la suau remor de l'aigua fos la música que acompanyes aquell instant, més la por al ignorat, feia brollar mots que ressonaven llunyans, mentre l'ànima vibrava amb un compas que creia oblidat, però que poc a poc ressonava in crescendo dins meu.

Vaig girar el cap per mirar l'aigua per darrera vegada, creient que allà quedaven aquelles emocions, ingènuament vaig pensar que havia sigut un miratge, un encanteri més del gran blau, però quant més m'allunyava, més intens era el so de les notes i més difícil amagar-les, potser aquesta vegada no era el mar el culpable d'aquella melodia

Reflexionar

foto Maria Aguadé

La gent deambulava per un aeroport caòtic en ple temps de vacances. Uns, atrafegats, cercaven sense èxit la porta correcta mentre d'altres, sigui per cansament o per mandra, seien adormits, colgats d'equipatge.

Tots volien fugir del present, buscant allò que creien que els donaria forces per a tornar a treballar la resta de l'any.

En mig de tot aquest desordre, jo intentava mantenir la ment clara per a no perdre el meu propi objectiu: “REFLEXIONAR”.

El meu destí era una ciutat molt gran però no prou per a sentir-m'hi perduda, ja que, segons em van dir just abans de marxar, només et perds si tu ho decideixes; si no, només trigues més del previst a arribar a lloc, per haver triat un camí més llarg.

Immersa en els meus pensaments, el trajecte es va fer curt. Volant amb el cel com a únic paisatge, havia iniciat un viatge on temps i espai desapareixien.

Durant una setmana vaig viure sense rellotge, deixant-me arrossegar per les emocions i sense el més mínim ordre preestablert. Uns dies on l'art va omplir la meva vida, l'art en estat pur, aquell que ha sobreviscut en el temps perquè realment el temps no existeix.

Vaig començar, conduïda per un cert instint, per l'arquitectura; l'art de les estructures eternes, la verticalitat de les columnes romanes, aquells arcs calculats mil·limètricament per a aguantar el pes de les pedres mil·lenàries, la geometria, les matemàtiques... tot entra per uns ulls afamats del més pur plaer visual.

Vaig seguir amb l'escultura, l'art en que del no-res sorgeixen cares que amb ulls petris em parlen de la seva vida, les seves inquietuds i de la seva mort.

Esmaperduda i espantada de tan reflexionar amb aquelles gèlides figures, vaig gaudir, sense voler (com tot en aquest viatge), de l'art no creat per l'home i, estirada damunt l'herba humida per la pluja i a raser del sol sota un arbre, vaig sentir per la pell tot l'art de la natura. Ja no era la vista només el que em feia viatjar pel laberint emocional, sinó el tacte i l'olor. Ah! L'olor de les flors, penetrant, sensual, l'olor de tot un univers de colors. Aquell perfum m'embriagà de tal manera que em va esmicolar un per un tots els colors de l'arc de sant Martí: el blau net, el groc dolç dels boixacs, el roig excitant de les roses, tots maridaven harmoniosament amb un cel clar, oferint-me un quadre idíl·lic i perfecte, i... altre cop l'art en estat pur.

Però recordant la primera lliçó de teoria de l'art, on em van dir “l'art no és art si no ha estat creat per l'home”, “ l'art és comunicació”, vaig pensar que em calia seguir caminat per la meva reflexió, i em vaig trobar contemplant els quadres més bonics del món.

Quin deliri! Els ulls se'm van anegar de llàgrimes. Em vaig passejar per les cares lànguides i pàl·lides de Botticelli, per la llum filtrada pels vitralls de Delft, per les sedes de les dames Flamenques, per canals Venecians o per la fe incondicional de Fra Angèlico. Per fi havia trobat el sentit de tot; amb el traç d'aquells genis podia entrar dins d'els quadres i sentir! Sentir el que sentien, mirar el que miraven. Sí! Això era art, ja que em comunicava tot el seu esperit, em conduïa per un camí de mil colors. Però no en tenia prou, havia experimentat el tacte, l'olor, la vista... em quedava l'oïda.

Vaig comprar una entrada i em vaig asseure tranquil·lament admirant els daurats de l'altar major, fins que les primeres notes de la Tocata i fuga de Bach van fer tremolar les parets altíssimes de la catedral. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos i la música, que en un principi entrava per l'oïda, es va apoderar de tots els altres sentits, envaint tot el meu ser. De cop, tota aquella gent que omplia el temple es va tornar invisible, i érem Bach i jo dins l'univers de les notes, res més existia, era un Tot.

Finalitzat el concert, la gent anava sortint però jo no podia tornar, em negava a abandonar el so que encara ressonava dins meu. Poc a poc, i convidada molt amablement per un vigilant, vaig sortir al carrer; era entrada la nit, un aire fresquet despistava. Agost? Qui ho diria. Aixeco el cap i la silueta imponent de la basílica en un cel il·luminat per la lluna dibuixava un quadre espectral. Era un pecat tornar al present, i vaig passejar per uns carrers deserts tot “reflexionant”. Per fi havia trobat l'art en estat pur. Per culminar la meva troballa vaig deixar que una petita presa de xocolata es fongués a la boca, vaig tancar els ulls i vaig ser feliç.

FOC

 

Feia hores que no podia apartar la mirada de les flames que, apassionadament, devoraven la fusta seca i vella dins la llar.

Havia somniat mil i una vegades en aquell espectacle, vehicle amb el qual els sentiments viatjaven vertiginosament per les meves venes fins arribar a flor de pell. Ara, finalment i al cap d'anys d'espera, podia gaudir de tot el que inexplicablement no havia pogut apartar del meu esperit.

Durant molt de temps em vaig sentir mort, apaivagat, erm, quasi buit. Les circumstàncies, les decisions errades i la incomprensió m'havien consumit la voluntat, però el desig de sentir les flames escalfant la meva ànima havia mantingut viu l'esma necessari per a tornar a cercar l'alegria oblidada.

Avui, tot i la vellesa que quasi m'atrapa, torno a néixer com un infant, amb la nuesa de la veritat, aquella veritat única dins un món absurd que ens diu a cada instant el què hem de sentir o, millor dit, com hem de sentir. Ens diu que voler consumir els dies paral·lelament als troncs de la llar és dolent, ens diu que a la terra no podem sentir fins a l'infinit però podem conquerir tot el que hi ha al nostre abast.

L'esperit lliure que fa molts anys he assumit que tinc m'avoca inexorablement cap a l'impossible, cap al foc de la llar que fa hores que em captiva i del que res me'n pot allunyar. El foc pur que tot ho devora per transformar-ho en sentiment envers el desig, en aliment d'amor.

Ara, amb ànima jovencella, contemplo la llar mentre empasso l'últim glop de la copa, i el miracle succeeix. El vi em dóna el coratge, i el foc el motiu per no voler deixar aquell instant i eternitzar-lo amb els mots nets i certs que fa tants anys que porto dins: sentir, estimar, donar, inconsciència, absurd, vida... o potser mort. Mots que exterioritzo per la nàusea de la necessitat, per no ser devorat per ells, per no ser víctima de la seva força i, així, cobert pel seu vòmit, perdo el sentit, m'abandono a l'èxtasis tòxic d'estimar i faig del carbó incandescent l'habitacle per a la ment retorçada del sentiment profund, on gelosia i delit formen una amalgama indestructible, convertint-me en un més dels troncs consumits dins la llar.

Riu de tardor

foto Maria Aguadé

Jou infinit
dins del meu cor
ombra de cel,

riu de dolçor,

solc de besllum,

tendra remor,

estel de nit,

plors i dolor.

Llum de tardor

tardor a Vidrà

Un corredor estret precedia l'estança principal de la casa, habitada per la penombra dels records i per un tènue raig de sol irisat que s'obria pas per la petita escletxa del finestró, ell em permetia arribar, sense la necessitat d'anar a les palpentes, a aquell bonic mirador assolellat.

Lentament, sense presa, com si la por em frenes, vaig obrir el balcó i un munt de sensacions es van abalançar damunt meu.

Vaig recolzar la meva ànima assedegada de nostàlgia, en aquell banc repenjat a la paret a raser del vent del temps, i allí, sense presa, vaig deixar que tota l'olor del passat m'impregnes el meu ser.

Ocres, vermells i daurats insinuaven una tardor mandrosa i el verd del prat relaxava els meus ulls, a l'horitzó , la carena em va captivar la mirada on un cim quasi imperceptible em va catapultar al passat.

Aquell passat que em feia feliç, el que donava valor a la meva vida i força per somniar, on la gent era noble i el sentiment profund, el que em va donar saviesa i dolçor, el que tans cops he enyorat, però el passat tan sols ens permet recordar i anhelar, però mai ens torna el temps perdut, en tot cas, com a molt, ens permet esmenar els errors.

Captivada per tot aquell món idíl·lic, em vaig embriagar amb l'aroma dolça de la natura de tardor, de la meva pròpia tardor i vaig demanar amb força el futur que un dia, la ignorància em va negar.

La natura sempre m'ha donat el que calia en cada moment, ella és allí, oferint-me el seu do , amb ella puc ser jo mateixa, no em cal fingir, amb ella puc sentir les branques mogudes pel vent gronxant la meva ment i és la natura la que em condueix cap aquell racó oblidat, o no, de la memòria, i ser plenament feliç

Sant Quirze de Colera

foto Maria Aguadé

El passat em colpejava la ment formant una espiral angoixant que m'engolia i devorava lentament fins a ofegar-me. Perdut dins el meu laberint interior i incapaç de trobar-hi sortida, vaig decidir emprendre el llarg camí cap al no res, sense rumb, a la deriva en un mar de contradiccions que em feien embogir. Tres dies després, arribava a un indret allunyat de la gent, on la llum quasi espectral i l'esgotament em van convèncer que havia arribat a destí.

Un camí estret entre camps d'oliveres et conduïa a una vall encerclada per una boscosa serralada que la protegia de la tramuntana i on un rierol diminut calmava la gola assedegada. Al bell mig, majestuós i altívol, el cos central del monestir em barrava el pas. Un enorme fossar dissuadia el caminant de qualsevol intent de profanar aquell estrany indret, i els cants llunyans monotònics t'infonien una por magnificent. El temor cap al desconegut, la por a un mateix, la por per la pròpia por. Tot allò que m'havia fet fugir de la urbs, els dubtes, tot quedava petrificat per una nota greu i punyent.

Guiat per un instint d'autoprotecció em vaig girar i m'adoní que just al meu darrera hi tenia una petita esglesiola, amb la porta oberta que em convidava a entrar-hi. La capella polida i endreçada estava presidida per una imatge de Santa Maria i dues espelmes cremaven sense parar donant claror a la Verge. Em vaig agenollar per a descansar i pregar.

Pregar? Què i a qui, si el motiu del meu exili voluntari era precisament aquest, el no saber si és cert tot allò que sempre he cregut: si Deu m'escolta o, per què no, si Deu existeix.

Pregar? Parlar? Si volia estar sol però els records no em deixaven, acompanyant-me constantment. Pregar? Potser sí, ja que estava allí, davant d'aquella imatge que em somreia. Pregar? Demanar? Suplicar l'oblid i al mateix temps voler reviure constantment el passat.

Pregar o pensar? Al capdavall, quina diferència hi ha? Jo crec que parlo amb Deu i que Ell m'escolta, però com sé que és Ell i no el meu propi ser el que em respon? El cap sembla serè i pragmàtic, però el sentiment és dionisíac i efervescent .

De sobte, l'esgotament em va fer caure en un estat quasi d'inconsciència i vaig perdre el cos de matèria per mimetitzar-me amb l'espai i el temps. Una llum daurada em cegava, produint una esgarrifança dolça que em feia simplement sentir. Sentir en lloc de pensar, i ja res és pensament, res és consciència, només sensació, i per fi, després de molts anys de recerca, vaig trobar la resposta a tot allò que buscava.

L'amor pur i veritable despullat de matèria, l'amor que esclata al pit per envair poc a poc tot l'espai, l'amor nu, sense raó, l'amor a tot i res, l'amor que et nega i et redimeix, i per fi la resposta: estimar en grau infinit és possible, i un vòmit d'idees em cobria l'esperit i jo deixava de fugir per recrear-me en l'estat sublim de la no matèria.

Per fi vaig descobrir aquell doll infinit de saviesa que la càtedra em negava, el coneixement del propi esperit. Per fi, lluny de tot, ho he sentit tot.

Una campana tocant a vespres em va fer retornar a aquella petita església, d'on vaig sortir pausadament, decidit a no abandonar mai més aquell indret.

foto Maria Aguadé

tarda vora el mar

foto Maria Aguadé

Després de molts mesos de treball exhaustiu havia decidit prendre'm uns dies de descans per tal d'endinsar-me a les profunditats del no fer res.

I és per això que ara em trobo en l'ofici natural del home, aquell estat lògic però alhora tan difícil d'aconseguir, el de la manca total d'activitat física, aquell que t'hi condueix l'esgotament i et deixa laxe el cos. La ment, però, en total contradicció, no para mai de turmentar-nos en el seu divagar infinit.

Ara, doncs, asseguda damunt d'aquesta roca, puc contemplar l'espectacle sublim del gran blau i olorar el perfum carregat d'històries mentre la meva pell s'impregna de la salabror. Ni el fred ni la pluja que cau aconsegueixen allunyar el meu vell amic, que lentament es va introduint dins meu per iniciar la metamorfosi que tant anhelo.

La màgia es va produint de mica en mica i una buidor dolça i suau m'acarona i em fa immortal. La meva ànima, tantes voltes esquinçada, s'ha tornat forta com la roca on sóc asseguda, i es gronxa suaument amb un munt de records.

El mar, el meu mar, aquell que em porta les veus estimades del passat, es mostra exuberant, un xic agressiu i salvatge, una mostra palpable de la força de la natura, i la pluja insistent es deixa caure amb fermesa amarant-me fins al moll de l'os, rentant el meu jo més intim fins fer-me renéixer. És llavors quan la felicitat es confon amb el no res, en la solitud; i ric, amb rialles de follia, ric de la meva solitud i amb ella, perquè res és amb mi però hi és tot, i una llàgrima fugissera s'escapoleix per anar a raure a terra i es perd en la grandiositat del mar amagant dins d'aquesta diminuta porció d'aigua sortida del meu cos tots els meus sentiments, per viatjar lluny, molt lluny.

S'ha fet de nit i torno a poc a poc, enfilant la carretera estreta i costeruda. Plou, quasi no m'hi veig, el vidre del cotxe sembla opac i un aspecte fantasmagòric em convida a la por, però segueixo lentament com si fos el camí de la meva vida esperant el sol de l'endemà que de ben segur arribarà; i en aquell precís moment una nota coneguda comença a sonar a la radio i no puc reprimir el plor, potser la metamorfosi no ha sigut del tot finalitzada i em caldran moltes mes tardes de pluja vora el mar.

flor de tardor

Reposant estava

dins delm meu jardí

curull de tendresa,

tot ple de records

i allí en un racó

tapada a la obaga

a raser del plor

i lluny dels malsons

florida hi naixia

la branca més bella

del meu gran sentir,

entre mig del joncs

tot a ran de terra

la flor apareixia

com sol de matí

i amb tanta bellesa

que a dins hi tenia

son nom hi guardava

el d'ell i per a mi.

PARIS 2012

Foto Maria aguadé

La ment es capbussa

dins un riu profund

de records i imatges

de dolçor i de força

pensaments complexes

que a contracor lluiten

i el flux arrossega

però sols tu emergeixes

El jardí sentit

Foto Maria Aguadé

Una olor dolça i penetrant fugia entre les esquerdes d’aquell mur blanc que tancava el jardí de casa la Carmeta. Era una d’aquestes dones a les quals el temps i la vida han llaurat un rostre enfosquit pel sol i el dolor i tenia les mans cansades de tant cosir les xarxes esquinçades per la fúria del mar, l’aigua ferotge i sense pietat que li havia pres el que més estimava, deixant-la en la desesperació de la solitud.

Tot i així, tenia una fortalesa que l’havia dut a lluitar per seguir endavant amb la vida. Malgrat l’esforç del treball, mai va perdre la tendresa d’ànima ni la dolçor d’esperit, i és que tenia una passió amagada que li donava sentit a la vida.

La Carmeta havia bolcat tota la seva sensibilitat al petit jardí que poc a poc havia anat creant darrera la casa. Allí hi va plantar uns bonics rosers per no oblidar les espines que la vida li havia donat, però també per no perdre el goig del perfum que li oferien aquelles petites flors roges com la sang. Va omplir la paret de les flors blanques del gessamí que la transportaven a la innocència de la infantesa viscuda, i en un petit racó, vora el pou, hi creixien unes tímides violetes; cada cop que els ulls color de mel de la Carmeta reposaven amb la visió d’aquelles diminutes floretes, revivia les nits apassionades amb el Joan, l’home de la seva vida a qui va plorar tan amargament.

Cada racó del seu jardí era una part de la vida, i les flors eren els fills que Déu i el mar li havien negat. La feien somniar, la seva flaira amorosa i penetrant la duien fins a racons exòtics dels quals havia sentit parlar a la gent del poble. I així va anar plantant gardènies, clavells d’olor, dàlies, lliris, i fins i tot, en un raconet assolellat a reser de la tramuntana, unes elegants orquídies.

Totes i cada una de les flors del seu jardí tenien un perquè, un somni amagat, eren una representació viva i real d’aquell jardí privat que ella duia dins el cor: les flors eren l’alegria de viure, la felicitat i el descans.

Un bon dia, mentre desgranava les hores de la seva vellesa tot regant les plantes, va descobrir una tímida floreta enmig de les males herbes que l’esquena adolorida i corba li havia impedit arrencar. Un groc intens li va captivar la mirada, era la llum fina de reflexos violetes que ella havia desitjat cada segon d’ençà del tràgic accident, però que mai havia tingut el valor de plantar.

Era quan la seva vellesa omplia els dies, en aquell jardí sentit, ara hi creixien pensaments.

QUADRE DE FLORS

Feia una tarda quieta d'hivern i l'avorriment anava colpejant la meva ment, empenyent-la amb fermesa cap a l'abisme inevitable de la son. Calia fer alguna cosa per aniquilar aquella força malèfica, i així, amb el coratge del qual era capaç, vaig anar posant en marxa els engranatges del meu ja quasi adormit cervell, per tal de guanyar la batalla.

Lentament, vaig aconseguir moure el cos ensorrat i quasi devorat per la butaca de la sala, fins arribar a sortir del cràter.

Bé, ja estava dret davant el món, ara calia trobar un objectiu prou sucós per tal d'impedir tornar a caure en el tedi. Fent un gran esforç mental, vaig aconseguir recordar un anunci que m'havia interessat dies enrere tot baixant de l'autobús; era una exposició de pintura, cosa que sempre m'ha fascinat especialment, “Els grans mestres del simbolisme”. I dit i fet, me'n hi vaig anar.

Tan bon punt vaig entrar a la sala, vaig saber que quelcom d'especial succeiria, una atmosfera lleugerament ensucrada em va neguitejar i una mena d'esgarrifança em va recórrer el cos. No hi vaig fer més cas del que hauria fet a un esternut sobtat, mostra, potser, d'un refredat incipient, i em vaig disposar, doncs, a recórrer les sales tot contemplant les pintures curosament ordenades dels grans mestres.

El primer quadre que realment em va fer sentir que l'idea d'entrar al museu havia estat encertada era penjat al fons de la segona sala; m'hi vaig atansar per llegir el nom que el pintor li havia donat i em vaig quedar palplantat davant la tela amb cara de no entendre res del que estava veient. El quadre era un bonic pom de flors però el pintor l'anomenava “noia dormint”.

Vaig recular unes passes per a poder esbrinar, contemplant-lo des d'una altra perspectiva, el perquè del títol.

Era una composició floral d'una bellesa enigmàtica, uns crisantems lleugerament groguencs jugaven harmoniosament amb uns lilàs que es desmaiaven damunt d'unes dàlies roses. La pintura era d'una perfecció quasi real i els meus ulls no podien distreure's de la seva contemplació; fins i tot vaig creure sentir una lleugera flaira de gessamí, que em va fer exclamar amb indignació “Algú ja s'ha passat amb el perfum!”.

Avergonyit pel meu impuls vaig voler demanar disculpes, i va ser quan em vaig adonar que estava completament sol.

Tot allò em feia sentir intranquil i a l'hora fascinat. Calia trobar una explicació racional a tot aquell misteri; jo, un home de ciències, no podia acceptar qualsevol raó, i per això vaig voler seguir els passos correctes i cercar tota la informació que calgués per a esbrinar el perquè de tot allò.

Em vaig fer un pla de treball meticulós, per a trobar tot el que pogués donar-me informació d'aquell geni de la pintura, i, al poc temps de posar-mi, ja tenia un dossier extens tant de la seva obra com de la vida. Vaig conèixer les seves amants, les persones que el van protegir i ajudar a l'inici de la seva carrera, les seves muses i fonts d'inspiració, i, malgrat ser temes foscos, també vaig descobrir la seva addicció a l'absenta amb totes les seves conseqüències.

Vaig fer un llistat amb tots els seus quadres i, curiosament, no hi vaig trobar la tela que tant m'interessava. El que era cert era que si jo l'havia vist, el quadre existia.

Enmig de tanta informació, hi havia un petit comentari a peu de pàgina sobre un quadre pintat a les darreries de la seva vida, anomenat “Les flors del somni”, i del qual s'havia perdut la pista ja en vida del autor. Se sap, però, que va ser un encàrrec d'una dama adinerada que mai va voler revelar el seu llinatge.

Encuriosit cada vegada més, vaig tornar al museu per a comprovar que no hagués sigut la meva ment la que hagués construït tot aquell enigma. Poc a poc i amb una certa por, vaig arribar a la sala on suposadament hi vaig veure el quadre per primer cop i, efectivament, tal hi com el recordava, allà hi penjava la misteriosa pintura.

Els crisantems, els lilàs, les dàlies i, quina sorpresa, també hi vaig descobrir unes diminutes margarides que s'havien amagat en la primera visita al museu. Va ser una agradable sorpresa, però no calia fer-ne gaire cas: quantes vegades ens passen desapercebuts mil i un detalls, ja no només en les pintures, sinó en qualsevol cosa que mirem. Tanmateix, tot aquest raonament, tan adient a la meva manera de ser, no va ser prou fort com per distreure'm del meu neguit.

Un cop a casa, vaig tornar a repassar el dossier minuciosament a la recerca d'una nova informació determinant fins llavors descartada, però tot va ser inútil.

Tot aquest afer va anar minant la meva vida, i, així, vaig començar a comptar el temps que faltava per a que obrissin el museu i tenir accés altra vegada a la enigmàtica pintura, de tal manera fins que l'acte que en un principi havia sigut el farcit d'una avorrida tarda de dissabte es va convertir en l'objectiu únic de la meva vida.

Les nits eren llargues esperant que claregés i poder tornar al museu, tenia un nus a la gola per l'emoció i les cames corrien escales avall per conduir-me fins a la presència de les meves estimades flors.

El meu enginy havia creat un pla magnífic per poder entrar de matinada a la sala d'exposicions. Havia fet amistat amb l'equip de neteja perquè em recomanessin com a empleat, i jo, tot un enginyer naval, ara treia delicadament la pols del meu quadre estimat tot intentant descobrir el perquè de tot aquell encís.

Cada dia hi descobria noves flors que feien companyia a aquelles delicades margarides, als atractius lilàs, als gessamins amorosos, o a les gardènies estimades; i, algun dia, just darrera d'un clavellet d'olor, hi apareixia una petita rosa de te, diminuta, delicada, quasi olorosa, d'un groc tan suau que em transmetia la més profunda tendresa .

Vaig provar mil i una estratègies per a intentar enganyar el quadre: el mirava fixament i, de sobte, em girava per tornar a clavar-hi els ulls inesperadament al cap de poc, o marxava corrent per tornar quasi de puntetes, però tot era inútil, sempre hi apareixien flors noves; lliris, gencianes, pensaments, grisínies, fins i tot un dia d'hivern que feia un fred infernal hi va aparèixer una tímida flor de neu.

Ja no menjava ni dormia, només pensava en el meu quadre, fins que un dia quan el cansament ja havia fet estralls en la meva fesomia, una companya que passava suaument el plomall pel marc d'una tela, es va atansar tota preocupada prenent molt interès en el meu estat, i m'hi vaig sincerar.

Com per art de màgia les paraules brollaven per explicar-li el perquè de la meva vida, quan de sobte em va tallar per dir-me tota amoïnada.

̶ Senyor, perdoni que el contradigui, però en aquesta sala mai hi ha hagut cap quadre de flors, i allà on diu vostè que les veu, jo sempre hi he vist una bonica pintura d'una nena dormint damunt d'un cobrellit groc.