Passejada vora el mar

foto M. Aguadé

Girava el capvespre i una calor enganxifosa s'adheria al cos, i tot i que això podia semblar realment desagradable, el cert era just el contrari.

El mar, tranquil a l'hora baixa, maridava perfectament amb el meu pensament, i produïa un efecte enriquidor, fent d'aquell instant un plaer infinit, tan sols una lluita interior, transformava el moment idíl·lic, la necessitat de comunicar el que sentia i el desig de restar en silenci per gaudir de totes aquelles emocions fins a l'extrem.

Però el temps, llosa imparable que queia damunt meu, el temps que volia aturar i no es deixava, el temps que es consumia ràpidament conduint-me altre cop a l'inici, faria que tot aquell sentiment callat, discret, a l'ombra, i que el mar havia gosat obrir li la porta, tornes al seu racó amagat.

Cóm desitjava que la suau remor de l'aigua fos la música que acompanyes aquell instant, més la por al ignorat, feia brollar mots que ressonaven llunyans, mentre l'ànima vibrava amb un compas que creia oblidat, però que poc a poc ressonava in crescendo dins meu.

Vaig girar el cap per mirar l'aigua per darrera vegada, creient que allà quedaven aquelles emocions, ingènuament vaig pensar que havia sigut un miratge, un encanteri més del gran blau, però quant més m'allunyava, més intens era el so de les notes i més difícil amagar-les, potser aquesta vegada no era el mar el culpable d'aquella melodia

Reflexionar

foto Maria Aguadé

La gent deambulava per un aeroport caòtic en ple temps de vacances. Uns, atrafegats, cercaven sense èxit la porta correcta mentre d'altres, sigui per cansament o per mandra, seien adormits, colgats d'equipatge.

Tots volien fugir del present, buscant allò que creien que els donaria forces per a tornar a treballar la resta de l'any.

En mig de tot aquest desordre, jo intentava mantenir la ment clara per a no perdre el meu propi objectiu: “REFLEXIONAR”.

El meu destí era una ciutat molt gran però no prou per a sentir-m'hi perduda, ja que, segons em van dir just abans de marxar, només et perds si tu ho decideixes; si no, només trigues més del previst a arribar a lloc, per haver triat un camí més llarg.

Immersa en els meus pensaments, el trajecte es va fer curt. Volant amb el cel com a únic paisatge, havia iniciat un viatge on temps i espai desapareixien.

Durant una setmana vaig viure sense rellotge, deixant-me arrossegar per les emocions i sense el més mínim ordre preestablert. Uns dies on l'art va omplir la meva vida, l'art en estat pur, aquell que ha sobreviscut en el temps perquè realment el temps no existeix.

Vaig començar, conduïda per un cert instint, per l'arquitectura; l'art de les estructures eternes, la verticalitat de les columnes romanes, aquells arcs calculats mil·limètricament per a aguantar el pes de les pedres mil·lenàries, la geometria, les matemàtiques... tot entra per uns ulls afamats del més pur plaer visual.

Vaig seguir amb l'escultura, l'art en que del no-res sorgeixen cares que amb ulls petris em parlen de la seva vida, les seves inquietuds i de la seva mort.

Esmaperduda i espantada de tan reflexionar amb aquelles gèlides figures, vaig gaudir, sense voler (com tot en aquest viatge), de l'art no creat per l'home i, estirada damunt l'herba humida per la pluja i a raser del sol sota un arbre, vaig sentir per la pell tot l'art de la natura. Ja no era la vista només el que em feia viatjar pel laberint emocional, sinó el tacte i l'olor. Ah! L'olor de les flors, penetrant, sensual, l'olor de tot un univers de colors. Aquell perfum m'embriagà de tal manera que em va esmicolar un per un tots els colors de l'arc de sant Martí: el blau net, el groc dolç dels boixacs, el roig excitant de les roses, tots maridaven harmoniosament amb un cel clar, oferint-me un quadre idíl·lic i perfecte, i... altre cop l'art en estat pur.

Però recordant la primera lliçó de teoria de l'art, on em van dir “l'art no és art si no ha estat creat per l'home”, “ l'art és comunicació”, vaig pensar que em calia seguir caminat per la meva reflexió, i em vaig trobar contemplant els quadres més bonics del món.

Quin deliri! Els ulls se'm van anegar de llàgrimes. Em vaig passejar per les cares lànguides i pàl·lides de Botticelli, per la llum filtrada pels vitralls de Delft, per les sedes de les dames Flamenques, per canals Venecians o per la fe incondicional de Fra Angèlico. Per fi havia trobat el sentit de tot; amb el traç d'aquells genis podia entrar dins d'els quadres i sentir! Sentir el que sentien, mirar el que miraven. Sí! Això era art, ja que em comunicava tot el seu esperit, em conduïa per un camí de mil colors. Però no en tenia prou, havia experimentat el tacte, l'olor, la vista... em quedava l'oïda.

Vaig comprar una entrada i em vaig asseure tranquil·lament admirant els daurats de l'altar major, fins que les primeres notes de la Tocata i fuga de Bach van fer tremolar les parets altíssimes de la catedral. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos i la música, que en un principi entrava per l'oïda, es va apoderar de tots els altres sentits, envaint tot el meu ser. De cop, tota aquella gent que omplia el temple es va tornar invisible, i érem Bach i jo dins l'univers de les notes, res més existia, era un Tot.

Finalitzat el concert, la gent anava sortint però jo no podia tornar, em negava a abandonar el so que encara ressonava dins meu. Poc a poc, i convidada molt amablement per un vigilant, vaig sortir al carrer; era entrada la nit, un aire fresquet despistava. Agost? Qui ho diria. Aixeco el cap i la silueta imponent de la basílica en un cel il·luminat per la lluna dibuixava un quadre espectral. Era un pecat tornar al present, i vaig passejar per uns carrers deserts tot “reflexionant”. Per fi havia trobat l'art en estat pur. Per culminar la meva troballa vaig deixar que una petita presa de xocolata es fongués a la boca, vaig tancar els ulls i vaig ser feliç.

FOC

 

Feia hores que no podia apartar la mirada de les flames que, apassionadament, devoraven la fusta seca i vella dins la llar.

Havia somniat mil i una vegades en aquell espectacle, vehicle amb el qual els sentiments viatjaven vertiginosament per les meves venes fins arribar a flor de pell. Ara, finalment i al cap d'anys d'espera, podia gaudir de tot el que inexplicablement no havia pogut apartar del meu esperit.

Durant molt de temps em vaig sentir mort, apaivagat, erm, quasi buit. Les circumstàncies, les decisions errades i la incomprensió m'havien consumit la voluntat, però el desig de sentir les flames escalfant la meva ànima havia mantingut viu l'esma necessari per a tornar a cercar l'alegria oblidada.

Avui, tot i la vellesa que quasi m'atrapa, torno a néixer com un infant, amb la nuesa de la veritat, aquella veritat única dins un món absurd que ens diu a cada instant el què hem de sentir o, millor dit, com hem de sentir. Ens diu que voler consumir els dies paral·lelament als troncs de la llar és dolent, ens diu que a la terra no podem sentir fins a l'infinit però podem conquerir tot el que hi ha al nostre abast.

L'esperit lliure que fa molts anys he assumit que tinc m'avoca inexorablement cap a l'impossible, cap al foc de la llar que fa hores que em captiva i del que res me'n pot allunyar. El foc pur que tot ho devora per transformar-ho en sentiment envers el desig, en aliment d'amor.

Ara, amb ànima jovencella, contemplo la llar mentre empasso l'últim glop de la copa, i el miracle succeeix. El vi em dóna el coratge, i el foc el motiu per no voler deixar aquell instant i eternitzar-lo amb els mots nets i certs que fa tants anys que porto dins: sentir, estimar, donar, inconsciència, absurd, vida... o potser mort. Mots que exterioritzo per la nàusea de la necessitat, per no ser devorat per ells, per no ser víctima de la seva força i, així, cobert pel seu vòmit, perdo el sentit, m'abandono a l'èxtasis tòxic d'estimar i faig del carbó incandescent l'habitacle per a la ment retorçada del sentiment profund, on gelosia i delit formen una amalgama indestructible, convertint-me en un més dels troncs consumits dins la llar.

Riu de tardor

foto Maria Aguadé

Jou infinit
dins del meu cor
ombra de cel,

riu de dolçor,

solc de besllum,

tendra remor,

estel de nit,

plors i dolor.

Llum de tardor

tardor a Vidrà

Un corredor estret precedia l'estança principal de la casa, habitada per la penombra dels records i per un tènue raig de sol irisat que s'obria pas per la petita escletxa del finestró, ell em permetia arribar, sense la necessitat d'anar a les palpentes, a aquell bonic mirador assolellat.

Lentament, sense presa, com si la por em frenes, vaig obrir el balcó i un munt de sensacions es van abalançar damunt meu.

Vaig recolzar la meva ànima assedegada de nostàlgia, en aquell banc repenjat a la paret a raser del vent del temps, i allí, sense presa, vaig deixar que tota l'olor del passat m'impregnes el meu ser.

Ocres, vermells i daurats insinuaven una tardor mandrosa i el verd del prat relaxava els meus ulls, a l'horitzó , la carena em va captivar la mirada on un cim quasi imperceptible em va catapultar al passat.

Aquell passat que em feia feliç, el que donava valor a la meva vida i força per somniar, on la gent era noble i el sentiment profund, el que em va donar saviesa i dolçor, el que tans cops he enyorat, però el passat tan sols ens permet recordar i anhelar, però mai ens torna el temps perdut, en tot cas, com a molt, ens permet esmenar els errors.

Captivada per tot aquell món idíl·lic, em vaig embriagar amb l'aroma dolça de la natura de tardor, de la meva pròpia tardor i vaig demanar amb força el futur que un dia, la ignorància em va negar.

La natura sempre m'ha donat el que calia en cada moment, ella és allí, oferint-me el seu do , amb ella puc ser jo mateixa, no em cal fingir, amb ella puc sentir les branques mogudes pel vent gronxant la meva ment i és la natura la que em condueix cap aquell racó oblidat, o no, de la memòria, i ser plenament feliç

Sant Quirze de Colera

foto Maria Aguadé

El passat em colpejava la ment formant una espiral angoixant que m'engolia i devorava lentament fins a ofegar-me. Perdut dins el meu laberint interior i incapaç de trobar-hi sortida, vaig decidir emprendre el llarg camí cap al no res, sense rumb, a la deriva en un mar de contradiccions que em feien embogir. Tres dies després, arribava a un indret allunyat de la gent, on la llum quasi espectral i l'esgotament em van convèncer que havia arribat a destí.

Un camí estret entre camps d'oliveres et conduïa a una vall encerclada per una boscosa serralada que la protegia de la tramuntana i on un rierol diminut calmava la gola assedegada. Al bell mig, majestuós i altívol, el cos central del monestir em barrava el pas. Un enorme fossar dissuadia el caminant de qualsevol intent de profanar aquell estrany indret, i els cants llunyans monotònics t'infonien una por magnificent. El temor cap al desconegut, la por a un mateix, la por per la pròpia por. Tot allò que m'havia fet fugir de la urbs, els dubtes, tot quedava petrificat per una nota greu i punyent.

Guiat per un instint d'autoprotecció em vaig girar i m'adoní que just al meu darrera hi tenia una petita esglesiola, amb la porta oberta que em convidava a entrar-hi. La capella polida i endreçada estava presidida per una imatge de Santa Maria i dues espelmes cremaven sense parar donant claror a la Verge. Em vaig agenollar per a descansar i pregar.

Pregar? Què i a qui, si el motiu del meu exili voluntari era precisament aquest, el no saber si és cert tot allò que sempre he cregut: si Deu m'escolta o, per què no, si Deu existeix.

Pregar? Parlar? Si volia estar sol però els records no em deixaven, acompanyant-me constantment. Pregar? Potser sí, ja que estava allí, davant d'aquella imatge que em somreia. Pregar? Demanar? Suplicar l'oblid i al mateix temps voler reviure constantment el passat.

Pregar o pensar? Al capdavall, quina diferència hi ha? Jo crec que parlo amb Deu i que Ell m'escolta, però com sé que és Ell i no el meu propi ser el que em respon? El cap sembla serè i pragmàtic, però el sentiment és dionisíac i efervescent .

De sobte, l'esgotament em va fer caure en un estat quasi d'inconsciència i vaig perdre el cos de matèria per mimetitzar-me amb l'espai i el temps. Una llum daurada em cegava, produint una esgarrifança dolça que em feia simplement sentir. Sentir en lloc de pensar, i ja res és pensament, res és consciència, només sensació, i per fi, després de molts anys de recerca, vaig trobar la resposta a tot allò que buscava.

L'amor pur i veritable despullat de matèria, l'amor que esclata al pit per envair poc a poc tot l'espai, l'amor nu, sense raó, l'amor a tot i res, l'amor que et nega i et redimeix, i per fi la resposta: estimar en grau infinit és possible, i un vòmit d'idees em cobria l'esperit i jo deixava de fugir per recrear-me en l'estat sublim de la no matèria.

Per fi vaig descobrir aquell doll infinit de saviesa que la càtedra em negava, el coneixement del propi esperit. Per fi, lluny de tot, ho he sentit tot.

Una campana tocant a vespres em va fer retornar a aquella petita església, d'on vaig sortir pausadament, decidit a no abandonar mai més aquell indret.

foto Maria Aguadé

tarda vora el mar

foto Maria Aguadé

Després de molts mesos de treball exhaustiu havia decidit prendre'm uns dies de descans per tal d'endinsar-me a les profunditats del no fer res.

I és per això que ara em trobo en l'ofici natural del home, aquell estat lògic però alhora tan difícil d'aconseguir, el de la manca total d'activitat física, aquell que t'hi condueix l'esgotament i et deixa laxe el cos. La ment, però, en total contradicció, no para mai de turmentar-nos en el seu divagar infinit.

Ara, doncs, asseguda damunt d'aquesta roca, puc contemplar l'espectacle sublim del gran blau i olorar el perfum carregat d'històries mentre la meva pell s'impregna de la salabror. Ni el fred ni la pluja que cau aconsegueixen allunyar el meu vell amic, que lentament es va introduint dins meu per iniciar la metamorfosi que tant anhelo.

La màgia es va produint de mica en mica i una buidor dolça i suau m'acarona i em fa immortal. La meva ànima, tantes voltes esquinçada, s'ha tornat forta com la roca on sóc asseguda, i es gronxa suaument amb un munt de records.

El mar, el meu mar, aquell que em porta les veus estimades del passat, es mostra exuberant, un xic agressiu i salvatge, una mostra palpable de la força de la natura, i la pluja insistent es deixa caure amb fermesa amarant-me fins al moll de l'os, rentant el meu jo més intim fins fer-me renéixer. És llavors quan la felicitat es confon amb el no res, en la solitud; i ric, amb rialles de follia, ric de la meva solitud i amb ella, perquè res és amb mi però hi és tot, i una llàgrima fugissera s'escapoleix per anar a raure a terra i es perd en la grandiositat del mar amagant dins d'aquesta diminuta porció d'aigua sortida del meu cos tots els meus sentiments, per viatjar lluny, molt lluny.

S'ha fet de nit i torno a poc a poc, enfilant la carretera estreta i costeruda. Plou, quasi no m'hi veig, el vidre del cotxe sembla opac i un aspecte fantasmagòric em convida a la por, però segueixo lentament com si fos el camí de la meva vida esperant el sol de l'endemà que de ben segur arribarà; i en aquell precís moment una nota coneguda comença a sonar a la radio i no puc reprimir el plor, potser la metamorfosi no ha sigut del tot finalitzada i em caldran moltes mes tardes de pluja vora el mar.