dimarts, 8 de desembre de 2009

I a la cova hi van quedar les sabates d'en Jaume





Estimada mare,

El temps, quan ets a l’infern, perd tota la seva essència. El que pot semblar una eternitat es converteix en només uns minuts, i és per això que em resulta d’allò més difícil dir-te quin dia és avui, o si és de dia o de nit.
Dins del meu cap s’ha fet una foscor eterna i ja no aconsegueixo distingir el que està bé del que no ho està. Procuro recordar les fesomies de tots vosaltres que tant estimo per tal de tenir un punt on poder aferrar-me, on lligar la corda dels meus sentiments, per no ofegar-me en el mar de la desesperació.
Quines ments obscures han organitzat tota aquesta bogeria? He estat caminant hores, dies potser, sense saber on anar, he perdut els companys i em sento immers en la més profunda solitud. Tinc molt fred mare, i tu no hi ets per acaronar-me, tinc molta gana mare, i tu no hi ets per péixer-me, el cos adolorit, les cames balbes i el cos cansat.
De lluny se sent com els dracs de ferro escupen tot el seu verí contra nois com jo, mare, que tot i els meus disset anys em sento vell i abatut. Una petita bauma m’ha acollit en el meu trist destí i aquí, lluny de casa i de tu, voldria fer una mica d’endreça de tot el que he viscut.
Recordes, mare, quantes vegades hem somniat junts? Jugàvem que érem moixons lliures i volàvem damunt els camps de pomeres de casa el padrí, allà a l’Empordà. Ara, mare, crec que no trigaré gaire a volar lliure cel enllà, on el dia és clar i el mar serè. I la Martona? Cuida-la molt mare, ella és petita i no entén la dolenteria del món; no li diguis on sóc, explica-li un d’aquells contes bonics que tu saps inventar.
Tinc fred, mare, però no passis pena, que un escalf s’apropa depressa, i una pau serena m’omple el cor; ja no sento cap mal, i saps mare? Ja no tinc cap por, i per primer cop d’ençà que vaig marxar de casa, no em sento sol.
Et conec prou bé, mare, per saber que quan llegeixis aquesta carta et vindran ganes de plorar. No ho facis, no hi ha perquè, si vols plorar fes-ho per la nostra terra que no entén d’amor, però no pas per mi, jo marxo amb pau mentre vosaltres resteu amb guerra i odi. Plora per tots els meus companys que encara lluiten per la llibertat, però no pas per mi, que aquí dins d’aquesta petita cova he trobat la pau.

Jaume