foto Martí Marimon
Escriure la paraula amic, moltes vegades es fa automàticament, quasi sense pensar, i és que si realment pensem el que volem dir quan expressem en un escrit el sentiment d’amistat es converteix en quelcom tan complex com interessant.
Anomenem amic a les persones que coneixem, amb les que podem mantenir una conversa, fins hi tot quan algú ens presenta a un conegut, tendim per naturalesa o per instint a posar-lo quasi automàticament a la llista de les nostres amistats. Però ara voldria esmicolar un mica tot aquest sentiment.
Amics, per a mi, sou aquells que m’heu demostrat que no cal dir les coses per a ser compresa, que em perdoneu no solament els defectes sinó també les virtuts, que moltes vegades, tot i ser precisament això, virtuts, podrien fer de mur de separació i crear unes diferències insalvables entre nosaltres; imaginem sinó, una persona virtuosa tal com la moral clàssica ho reconeixia, com podria ser amic de qui no li perdonés aquesta manera d’entendre la vida?
Amics també sou aquells que silenciosament m’acompanyeu en el dur camí de la vida, que quan ensopego em doneu la mà sense preguntar el nom de la pedra que m’ha fet caure, que rieu amb mi, que quan ploro teniu el respecte de deixar-me plorar amb solitud, que escolteu les meves neures, que em doneu consells, però amb la consideració respectuosa de no voler imposar el vostre criteri, que em deixeu l’opció d’escollir tot i el risc d’equivocar-me, que no em feu retret mai dels meus errors i espereu, pacients, que jo rectifiqui.
Tantes i tantes coses es poden dir del que sentim pels amics que la carta seria infinita, però crec profundament que quasi tot el que es pot dir, ho resumeix una sola paraula AMOR, l’amor a les persones més properes es converteix en això tant bonic, a l’hora que sublim, d’amistat.
Així doncs, amics meus, amb aquesta carta, us dic públicament que us estimo, per tot el que sou, per tot el que feu, i sobre tot per ser tant a prop meu.
Anomenem amic a les persones que coneixem, amb les que podem mantenir una conversa, fins hi tot quan algú ens presenta a un conegut, tendim per naturalesa o per instint a posar-lo quasi automàticament a la llista de les nostres amistats. Però ara voldria esmicolar un mica tot aquest sentiment.
Amics, per a mi, sou aquells que m’heu demostrat que no cal dir les coses per a ser compresa, que em perdoneu no solament els defectes sinó també les virtuts, que moltes vegades, tot i ser precisament això, virtuts, podrien fer de mur de separació i crear unes diferències insalvables entre nosaltres; imaginem sinó, una persona virtuosa tal com la moral clàssica ho reconeixia, com podria ser amic de qui no li perdonés aquesta manera d’entendre la vida?
Amics també sou aquells que silenciosament m’acompanyeu en el dur camí de la vida, que quan ensopego em doneu la mà sense preguntar el nom de la pedra que m’ha fet caure, que rieu amb mi, que quan ploro teniu el respecte de deixar-me plorar amb solitud, que escolteu les meves neures, que em doneu consells, però amb la consideració respectuosa de no voler imposar el vostre criteri, que em deixeu l’opció d’escollir tot i el risc d’equivocar-me, que no em feu retret mai dels meus errors i espereu, pacients, que jo rectifiqui.
Tantes i tantes coses es poden dir del que sentim pels amics que la carta seria infinita, però crec profundament que quasi tot el que es pot dir, ho resumeix una sola paraula AMOR, l’amor a les persones més properes es converteix en això tant bonic, a l’hora que sublim, d’amistat.
Així doncs, amics meus, amb aquesta carta, us dic públicament que us estimo, per tot el que sou, per tot el que feu, i sobre tot per ser tant a prop meu.
