divendres, 28 d’agost de 2009

Carta als amics

foto Martí Marimon

Escriure la paraula amic, moltes vegades es fa automàticament, quasi sense pensar, i és que si realment pensem el que volem dir quan expressem en un escrit el sentiment d’amistat es converteix en quelcom tan complex com interessant.
Anomenem amic a les persones que coneixem, amb les que podem mantenir una conversa, fins hi tot quan algú ens presenta a un conegut, tendim per naturalesa o per instint a posar-lo quasi automàticament a la llista de les nostres amistats. Però ara voldria esmicolar un mica tot aquest sentiment.
Amics, per a mi, sou aquells que m’heu demostrat que no cal dir les coses per a ser compresa, que em perdoneu no solament els defectes sinó també les virtuts, que moltes vegades, tot i ser precisament això, virtuts, podrien fer de mur de separació i crear unes diferències insalvables entre nosaltres; imaginem sinó, una persona virtuosa tal com la moral clàssica ho reconeixia, com podria ser amic de qui no li perdonés aquesta manera d’entendre la vida?
Amics també sou aquells que silenciosament m’acompanyeu en el dur camí de la vida, que quan ensopego em doneu la mà sense preguntar el nom de la pedra que m’ha fet caure, que rieu amb mi, que quan ploro teniu el respecte de deixar-me plorar amb solitud, que escolteu les meves neures, que em doneu consells, però amb la consideració respectuosa de no voler imposar el vostre criteri, que em deixeu l’opció d’escollir tot i el risc d’equivocar-me, que no em feu retret mai dels meus errors i espereu, pacients, que jo rectifiqui.
Tantes i tantes coses es poden dir del que sentim pels amics que la carta seria infinita, però crec profundament que quasi tot el que es pot dir, ho resumeix una sola paraula AMOR, l’amor a les persones més properes es converteix en això tant bonic, a l’hora que sublim, d’amistat.
Així doncs, amics meus, amb aquesta carta, us dic públicament que us estimo, per tot el que sou, per tot el que feu, i sobre tot per ser tant a prop meu.

dissabte, 15 d’agost de 2009

Argent sublim


Argent sublim
Que el meu cor banyes
Amb la clara llum
De bells records
Fada de nit
Que amb dolçor guaites
El fort vaixell
Dels meus amors

dilluns, 10 d’agost de 2009

Reflexions d’un viatge



foto Maria Aguadé

El Sol sortia tímidament entre uns edificis, testimonis d’una modernitat forçada i d’un sentiment estètic molt discutible. L’aire carregat de flaires florals intentava trencar l’agressivitat d’una ciutat artificial i disfressada oportunament perquè els ulls dels turistes no es sentissin fora de lloc.
Tot i aquestes peculiaritats agreujades per una calor humida i enganxosa, Tunis se’t feia relativament plàcida, però res comparat a un petit poblet de la costa, de nom impronunciable per el meu enteniment, on entremig de buguenvíl•lies i gessamins es respirava una pau antiga i serena. Els carrerons costeruts i plens de gent et transportaven a èpoques passades, i la visió del mar, d’un blau intens i profund, t’inspirava sentiments d’amor alhora que et feia comprendre que potser la pau no era al carrer, sinó dins de tu mateix, que l’equilibri i harmonia del paisatge no era sinó el reflex del teu jo mes íntim, d’aquells desitjos amagats que havien decidit provar l’aventura africana per consolar un esperit turmentat per tots els darrers esdeveniments, i que en aquest país estrany i llunyà havien aconseguit trobar l’equilibri tan anhelat des de feia tant de temps.
La solitud que creia que em perseguiria tot el viatge es va veure foragitada de cop per un grupet de senyores rialleres amb les que vam començar una animada conversa que es va prolongar durant tot el viatge.
Tanmateix, les vivències alienes et fan adonar de la petitesa d’un mateix, que totes les angoixes i frustracions poden resultar foteses al costat d’altres vides realment difícils, i que els humans estem molt més mancats d’afecte del que sembla, que la vida segueix a un ritme vertiginós, que ens passa pel costat i som incapaços de gaudir-la pendents constantment del passat, creant una cortina impenetrable de rancúnies i sentiments negatius que enterboleixen un present ple de llum.
El fet de ser a temps d’adonar-me de com de bonica pot ser la vida em fa sentir afortunada, afortunada de viure, afortunada de sentir, i, per què no, afortunada de patir, ja que sense això no podria gaudir del privilegi de distingir el veritable valor de la felicitat i creure que aquest sentiment forma part de l’esperit de la persona. L’amor no és amor fins que no el temin dins d’un mateix. Quina tristor ha de patir l’ésser buit i superficial que es torna insensible a la bellesa del silenci i cec davant la grandesa de la natura; quina pobresa no poder percebre tota la serenor que transmet la terra, cantis plens de vent dels que no brollarà mai l’aigua de la sensibilitat.