dilluns, 20 de juliol de 2015

Passejada vora el mar






foto M. Aguadé


Girava el capvespre i una calor enganxifosa s'adheria al cos, i tot i que això podia semblar realment desagradable, el cert era just el contrari.
El mar, tranquil a l'hora baixa, maridava perfectament amb el meu pensament, i produïa un efecte enriquidor, fent d'aquell instant un plaer infinit, tan sols una lluita interior, transformava el moment idíl·lic, la necessitat de comunicar el que sentia i el desig de restar en silenci per gaudir de totes aquelles emocions fins a l'extrem.
Però el temps, llosa imparable que queia damunt meu, el temps que volia aturar i no es deixava, el temps que es consumia ràpidament conduint-me altre cop a l'inici, faria que tot aquell sentiment callat, discret, a l'ombra, i que el mar havia gosat obrir li la porta, tornes al seu racó amagat.
Cóm desitjava que la suau remor de l'aigua fos la música que acompanyes aquell instant, més la por al ignorat, feia brollar mots que ressonaven llunyans, mentre l'ànima vibrava amb un compas que creia oblidat, però que poc a poc ressonava in crescendo dins meu.
Vaig girar el cap per mirar l'aigua per darrera vegada, creient que allà quedaven aquelles emocions, ingènuament vaig pensar que havia sigut un miratge, un encanteri més del gran blau, però quant més m'allunyava, més intens era el so de les notes i més difícil amagar-les, potser aquesta vegada no era el mar el culpable d'aquella melodia