diumenge, 21 d’agost de 2011

CAP ROIG


La llum del capvespre cobria tènuement els camins del jardí vora el mar. Un recull de plantes alienes al que seria propi del mediterrani inspiraven mil pensaments fent volar l'imaginació, alimentada per un vent de ponent carregat d'aromes florals que s'insinuaven amorosament a la brea penetrant del nostre mar, aquell mar que temps enllà ens donà una parla i una cultura vinguda de lluny, aquell que ens captiva, aquell que ens arrossega a les seves profunditats, el que amb la seva remor ens encisa l'ànima creant càntics enigmàtics de mítiques sirenes.


Entre el brancatge espès naixia un caminet estret i costerut que conduïa a una petita cala, on unes roques esquinçades li feien de baluard. L'aigua, freda i transparent, emmirallava la lluna plena, far celestial que guia els sentiments més purs cap un horitzó desdibuixat i ple de la joia dels Deus.


La contemplació d'aquest espectacle feia fruir un munt de sensacions indescriptibles obrint la porta del jardí privat, el racó més profund del nostre ser, aquell abisme on ens fa tanta por llençar-nos-hi, però que quan el moment és propici, ens deixa plens de la felicitat extrema.


Unes notes conegudes em varen tornar a la realitat del moment. El motiu per el qual era allí aquella idíl·lica nit d'agost, el concert, era apunt de començar i calia retornar al món real on els somnis no són res més que somnis, quelcom tan sublim com inútil