diumenge, 19 de maig de 2013

tarda vora el mar

foto Maria Aguadé
Després de molts mesos de treball exhaustiu havia decidit prendre'm uns dies de descans per tal d'endinsar-me a les profunditats del no fer res.
I és per això que ara em trobo en l'ofici natural del home, aquell estat lògic però alhora tan difícil d'aconseguir, el de la manca total d'activitat física, aquell que t'hi condueix l'esgotament i et deixa laxe el cos. La ment, però, en total contradicció, no para mai de turmentar-nos en el seu divagar infinit.
Ara, doncs, asseguda damunt d'aquesta roca, puc contemplar l'espectacle sublim del gran blau i olorar el perfum carregat d'històries mentre la meva pell s'impregna de la salabror. Ni el fred ni la pluja que cau aconsegueixen allunyar el meu vell amic, que lentament es va introduint dins meu per iniciar la metamorfosi que tant anhelo.
La màgia es va produint de mica en mica i una buidor dolça i suau m'acarona i em fa immortal. La meva ànima, tantes voltes esquinçada, s'ha tornat forta com la roca on sóc asseguda, i es gronxa suaument amb un munt de records.
El mar, el meu mar, aquell que em porta les veus estimades del passat, es mostra exuberant, un xic agressiu i salvatge, una mostra palpable de la força de la natura, i la pluja insistent es deixa caure amb fermesa amarant-me fins al moll de l'os, rentant el meu jo més intim fins fer-me renéixer. És llavors quan la felicitat es confon amb el no res, en la solitud; i ric, amb rialles de follia, ric de la meva solitud i amb ella, perquè res és amb mi però hi és tot, i una llàgrima fugissera s'escapoleix per anar a raure a terra i es perd en la grandiositat del mar amagant dins d'aquesta diminuta porció d'aigua sortida del meu cos tots els meus sentiments, per viatjar lluny, molt lluny.
S'ha fet de nit i torno a poc a poc, enfilant la carretera estreta i costeruda. Plou, quasi no m'hi veig, el vidre del cotxe sembla opac i un aspecte fantasmagòric em convida a la por, però segueixo lentament com si fos el camí de la meva vida esperant el sol de l'endemà que de ben segur arribarà; i en aquell precís moment una nota coneguda comença a sonar a la radio i no puc reprimir el plor, potser la metamorfosi no ha sigut del tot finalitzada i em caldran moltes mes tardes de pluja vora el mar.