diumenge, 29 de març de 2009

Aigües


Feia un dia rúfol, gris, trist, una pluja incipient començava a mullar els carrers; tot convidava a la malenconia i propiciava els records més tristos. Les plantes de l'eixida, alimentades per l'aigua de la pluja, ploraven llànguidament la manca de flors d'una primavera més freda del que és habitual, i un cansament estrany m'omplia l'ànim. Tot i així, vaig decidir sortir a fer una passejada i contemplar com de bonic pot ser el mar tot i el mal temps.
Les palmeres del passeig ballaven harmoniosament la solitud, i una forta olor de llevant t'arribava al moll de l'os. Els bancs sempre plens de gent prenent el sol mostraven la seva nuesa, mentres les onades, amb la seva remor, entonaven cants mariners d'altres contrades. Alguna espurna discreta m'arribava a la cara, i la seva salabror es clavava a la pell; per un moment el pensament em portà a altres mars més llunyans, on qui sap si hi hauria algú com jo passejant i desant el seu perfum.
Però de sobte un so familiar em retornà al present més real, i el passeig s'omplí de la gent que baixa del tren; els colors dels paraigües semblaven flors en un jardí improvitzat, i és llavors quan em vaig adonar que la pluja m'havia calat fins als ossos, i vaig pensar que valia més que jo també passés a formar part d'aquell jardí.
Vaig alçar el meu paraigües i vaig tornar pausadament cap a casa, amb el regal enriquidor d'un munt de sensacions, i problablement d'un refredat producte de la pluja i l'aire del matí.

dilluns, 16 de març de 2009

Confidències a l'hora del tè



Tot i l'amistat que ens unia a la Mercè i a mi des de que érem menudes, la feina ens ocupava tant temps de les nostres vides que passàvem mesos sense que poguéssim trobar un moment per fer aquelles xerrades que ja en la nostra adolescència s'havien arribat a prollongar tota una nit, aquell afany dialèctic nocturn que propiciava no poder fer el cim previst per l'endemà.
Aquell dia, però, ens havíem proposat retrobar aquells bons temps tant enyorats, quan ja s'han complert uns quants anys. Estava esperant-la asseguda davant d'una olorosa tassa de tè quan la vaig veure entrar tota esperitada per la porta de l'establiment. Després dels petonets i abraçades de salutació no vaig poder estar-me de preguntar-li, ella que era una persona tant pausada i serena, a què es devia tant nerviosisme.
La meva pregunta la va torbar enormement fins al punt de fer-me incomodar, tot i la confiança que ens teníem. Vaig pensar que seria millor donar un gir a la nostra conversa i redreçar-la cap a qüestions més trivials, i passar de puntetes per les coses més íntimes; però es veu que no era pas el meu dia, ja que també la vaig vessar.
"Mira", em va dir, "val més que enfrontem la situació de cop, ja que tinc un nus que em neguiteja i si no ho aboco avui, no sabré com fer-ho". Tant de misteri em va fer pensar el pitjor, una malaltia com la que ens havia pres la seva estimada mare, o potser algun disgust familiar, o de feina, o qui sap si era jo que sense voler-ho havia sigut la causa del seu malestar.
Però qui s'ho havia de pensar que la notícia que intentava dir-me era que es casava. Tot m'ho hauria pensat tret d'això, la Mercè feminista alliberada, que havia tingut l'atreviment d'enviar-me un preciós ram de flors amb una cinta de condol el dia del meu casament. Aquella noia que no havia volgut acompanyar-me en un dia tant especial perquè anava en contra dels seus principis ajudar una amiga al suicidi ara es casava, i em volia demanar que li fes de testimoni.
No vaig voler aprofundir en el tema per no posar-la en una situació encara més difícil, i em vaig limitar a felicitar-la i, tot i el meu estorament, accedir de bon grat al que em demanava.

Sons de Nadal



Cada matí de Nadal em despertaven els sons que venien de la cuina. Els cops del tallant que l'àvia dominava amb destresa per esbossinar la carn de l'olla, l'aigua de l'aixeta que brollava amb força per rentar les verdures, el traginar de l'avi i el pare posant les fustes per allargar la taula per tal que hi cabessin el munt de començals que ens hi reuniríem al voltant, els xiscles esgarripats de la pobre gallina que la masovera empaitava pel corral, i que tan si li agradava com si no de ben segur que seria un més dels convidats a taula...
Tots aquests sorolls tant familiars eren el presagi d'una gran festa, la més important de l'any, i que tan la maïnada com els grans esperàvem amb delit; aquell retrobament ja no només de les persones estimades, sinó de tot un munt de sensacions, eix al voltant del qual voltaven tantes il·lusions on en la nostra innocència vèiem la màgia del bíblic encís.
Els anys, però, ens recobreixen d'una pàtina indestructible de frustracions envers l'ésser humà, producte decadent d'una societat vençuda pel materialisme d'un liberalisme caduc.