Riu de tardor

foto Maria Aguadé

Jou infinit
dins del meu cor
ombra de cel,

riu de dolçor,

solc de besllum,

tendra remor,

estel de nit,

plors i dolor.

Llum de tardor

tardor a Vidrà

Un corredor estret precedia l'estança principal de la casa, habitada per la penombra dels records i per un tènue raig de sol irisat que s'obria pas per la petita escletxa del finestró, ell em permetia arribar, sense la necessitat d'anar a les palpentes, a aquell bonic mirador assolellat.

Lentament, sense presa, com si la por em frenes, vaig obrir el balcó i un munt de sensacions es van abalançar damunt meu.

Vaig recolzar la meva ànima assedegada de nostàlgia, en aquell banc repenjat a la paret a raser del vent del temps, i allí, sense presa, vaig deixar que tota l'olor del passat m'impregnes el meu ser.

Ocres, vermells i daurats insinuaven una tardor mandrosa i el verd del prat relaxava els meus ulls, a l'horitzó , la carena em va captivar la mirada on un cim quasi imperceptible em va catapultar al passat.

Aquell passat que em feia feliç, el que donava valor a la meva vida i força per somniar, on la gent era noble i el sentiment profund, el que em va donar saviesa i dolçor, el que tans cops he enyorat, però el passat tan sols ens permet recordar i anhelar, però mai ens torna el temps perdut, en tot cas, com a molt, ens permet esmenar els errors.

Captivada per tot aquell món idíl·lic, em vaig embriagar amb l'aroma dolça de la natura de tardor, de la meva pròpia tardor i vaig demanar amb força el futur que un dia, la ignorància em va negar.

La natura sempre m'ha donat el que calia en cada moment, ella és allí, oferint-me el seu do , amb ella puc ser jo mateixa, no em cal fingir, amb ella puc sentir les branques mogudes pel vent gronxant la meva ment i és la natura la que em condueix cap aquell racó oblidat, o no, de la memòria, i ser plenament feliç

Sant Quirze de Colera

foto Maria Aguadé

El passat em colpejava la ment formant una espiral angoixant que m'engolia i devorava lentament fins a ofegar-me. Perdut dins el meu laberint interior i incapaç de trobar-hi sortida, vaig decidir emprendre el llarg camí cap al no res, sense rumb, a la deriva en un mar de contradiccions que em feien embogir. Tres dies després, arribava a un indret allunyat de la gent, on la llum quasi espectral i l'esgotament em van convèncer que havia arribat a destí.

Un camí estret entre camps d'oliveres et conduïa a una vall encerclada per una boscosa serralada que la protegia de la tramuntana i on un rierol diminut calmava la gola assedegada. Al bell mig, majestuós i altívol, el cos central del monestir em barrava el pas. Un enorme fossar dissuadia el caminant de qualsevol intent de profanar aquell estrany indret, i els cants llunyans monotònics t'infonien una por magnificent. El temor cap al desconegut, la por a un mateix, la por per la pròpia por. Tot allò que m'havia fet fugir de la urbs, els dubtes, tot quedava petrificat per una nota greu i punyent.

Guiat per un instint d'autoprotecció em vaig girar i m'adoní que just al meu darrera hi tenia una petita esglesiola, amb la porta oberta que em convidava a entrar-hi. La capella polida i endreçada estava presidida per una imatge de Santa Maria i dues espelmes cremaven sense parar donant claror a la Verge. Em vaig agenollar per a descansar i pregar.

Pregar? Què i a qui, si el motiu del meu exili voluntari era precisament aquest, el no saber si és cert tot allò que sempre he cregut: si Deu m'escolta o, per què no, si Deu existeix.

Pregar? Parlar? Si volia estar sol però els records no em deixaven, acompanyant-me constantment. Pregar? Potser sí, ja que estava allí, davant d'aquella imatge que em somreia. Pregar? Demanar? Suplicar l'oblid i al mateix temps voler reviure constantment el passat.

Pregar o pensar? Al capdavall, quina diferència hi ha? Jo crec que parlo amb Deu i que Ell m'escolta, però com sé que és Ell i no el meu propi ser el que em respon? El cap sembla serè i pragmàtic, però el sentiment és dionisíac i efervescent .

De sobte, l'esgotament em va fer caure en un estat quasi d'inconsciència i vaig perdre el cos de matèria per mimetitzar-me amb l'espai i el temps. Una llum daurada em cegava, produint una esgarrifança dolça que em feia simplement sentir. Sentir en lloc de pensar, i ja res és pensament, res és consciència, només sensació, i per fi, després de molts anys de recerca, vaig trobar la resposta a tot allò que buscava.

L'amor pur i veritable despullat de matèria, l'amor que esclata al pit per envair poc a poc tot l'espai, l'amor nu, sense raó, l'amor a tot i res, l'amor que et nega i et redimeix, i per fi la resposta: estimar en grau infinit és possible, i un vòmit d'idees em cobria l'esperit i jo deixava de fugir per recrear-me en l'estat sublim de la no matèria.

Per fi vaig descobrir aquell doll infinit de saviesa que la càtedra em negava, el coneixement del propi esperit. Per fi, lluny de tot, ho he sentit tot.

Una campana tocant a vespres em va fer retornar a aquella petita església, d'on vaig sortir pausadament, decidit a no abandonar mai més aquell indret.

foto Maria Aguadé

tarda vora el mar

foto Maria Aguadé

Després de molts mesos de treball exhaustiu havia decidit prendre'm uns dies de descans per tal d'endinsar-me a les profunditats del no fer res.

I és per això que ara em trobo en l'ofici natural del home, aquell estat lògic però alhora tan difícil d'aconseguir, el de la manca total d'activitat física, aquell que t'hi condueix l'esgotament i et deixa laxe el cos. La ment, però, en total contradicció, no para mai de turmentar-nos en el seu divagar infinit.

Ara, doncs, asseguda damunt d'aquesta roca, puc contemplar l'espectacle sublim del gran blau i olorar el perfum carregat d'històries mentre la meva pell s'impregna de la salabror. Ni el fred ni la pluja que cau aconsegueixen allunyar el meu vell amic, que lentament es va introduint dins meu per iniciar la metamorfosi que tant anhelo.

La màgia es va produint de mica en mica i una buidor dolça i suau m'acarona i em fa immortal. La meva ànima, tantes voltes esquinçada, s'ha tornat forta com la roca on sóc asseguda, i es gronxa suaument amb un munt de records.

El mar, el meu mar, aquell que em porta les veus estimades del passat, es mostra exuberant, un xic agressiu i salvatge, una mostra palpable de la força de la natura, i la pluja insistent es deixa caure amb fermesa amarant-me fins al moll de l'os, rentant el meu jo més intim fins fer-me renéixer. És llavors quan la felicitat es confon amb el no res, en la solitud; i ric, amb rialles de follia, ric de la meva solitud i amb ella, perquè res és amb mi però hi és tot, i una llàgrima fugissera s'escapoleix per anar a raure a terra i es perd en la grandiositat del mar amagant dins d'aquesta diminuta porció d'aigua sortida del meu cos tots els meus sentiments, per viatjar lluny, molt lluny.

S'ha fet de nit i torno a poc a poc, enfilant la carretera estreta i costeruda. Plou, quasi no m'hi veig, el vidre del cotxe sembla opac i un aspecte fantasmagòric em convida a la por, però segueixo lentament com si fos el camí de la meva vida esperant el sol de l'endemà que de ben segur arribarà; i en aquell precís moment una nota coneguda comença a sonar a la radio i no puc reprimir el plor, potser la metamorfosi no ha sigut del tot finalitzada i em caldran moltes mes tardes de pluja vora el mar.

flor de tardor

Reposant estava

dins delm meu jardí

curull de tendresa,

tot ple de records

i allí en un racó

tapada a la obaga

a raser del plor

i lluny dels malsons

florida hi naixia

la branca més bella

del meu gran sentir,

entre mig del joncs

tot a ran de terra

la flor apareixia

com sol de matí

i amb tanta bellesa

que a dins hi tenia

son nom hi guardava

el d'ell i per a mi.