diumenge, 9 d’agost de 2015

Somni

El cel queia damunt meu i l'aire humit però fresc s'enduia les turbulències, obrint la porta del meu interior per a poder navegar lliurement pels sentiments més amagats.
Aquell exercici em permetia mantenir l'equilibri entre el món dels pensaments i la rutina diària, i així no caure en la banalitat del materialisme, tan llaminer i temptador.
Aquell dia, però, l'aire em propiciava a la més profunda introspecció.
Vaig tancar els ulls, i una suau olor de flors em va estremir i sacsejar de tal manera que em va fer adonar que una força desbocada niuava en el meu eteri habitacle, precipitant-me cap aquell camp curull de jonquilles i blauets.
Somnis i sentiments incontrolats em conduïen al precipici del plaer assenyat i elegant però alhora completament foll, fora de mida, apassionat i a on tot perdia el sentit.
Aquelles flors les veia, les somniava, però les respectava de tal manera que instintivament les protegia de la meva pròpia embriaguesa. Les volia collir, estrènyer contra el meu pit, però les deixava al seu aire, plenament lliures, l'amor que m'inspiraven era tan bonic que no gosava tocar-les per por que s'esmunyissin entre els meus dits i perdre-les per sempre. Per això les contemplava de lluny, sense ni gosar respirar, i em deia: quant de camí per a arribar als prats elevats on viviu, però tot és poc per gaudir de la vostra essència on es respira la calma dolça i sincera.
Però aquest somni és tan real, tan veritable, tan noble, que enpetiteixo per a poder-me gronxar entre els vostres joncs a raser de l'egoisme. La vostra bellesa em protegeix, allí em sento fada coronada de jonquilles, allí la meva insignificança es converteix en saviesa quan m'emmirallo en la vostra grandesa, allí soc feliç.
El cel quasi serè, i l'aire humit però fresc, em feien somniar...