dijous, 17 de novembre de 2011

Camí de les fonts


Bonic camí de les fonts
que a la tardor ens regales
ocres, vermells i daurats,
molses i aigua abundant,
somnis i melancolia.
I tu bella font del Caner,
on l'ànima duc a abeurar
amb vells records de la terra,
omple el meu cor del teu doll
curull d'antiga saviesa

dimecres, 19 d’octubre de 2011

sopar romàntic


La llum de la lluna il·luminava tènuement l'estança on la Judit havia preparat la taula. Hi havia posat tot el millor que tenia, les tovalles blanques representaven l'amor pur que sentia per l'home que rebria a sopar, i les copes, d'un cristall exquisit, tenien la puresa del quars i deixaven endevinar la lluentor maragdí d'uns ulls encesos pel desig. Aquells ulls, temps enrere havien capturat l'imatge idealitzada del Gerard, el professor de naturals en el curs que quasi per atzar havia cursat en unes jornades culturals prop de Venècia.
Mentre preparava el sopar, anava recordant els fets que, ja feia mesos, l'havien conduït fins avui.
Després d'un viatge un pèl accidentat per una tortuosa carretera del nord d'Itàlia, un paisatge idíl·lic es va obrir davant una noia, tímida i espantada, que amb la seva llicenciatura acabada d'estrenar i que encara desprenia olor de tinta, aterrava, gaire bé de manera inconscient, a unes jornades literàries que segons el tríptic informatiu es deien “vacances de l'ànima”.
Es donava per fet que els assistents dominaven l'idioma (com sinó podrien seguir unes conferències tan profundes), el que no havia calculat la Judit era que l'idioma en qüestió no era l'anglès, que coneixia a la perfecció, sinó que es veia que l'”esperit” parlava en italià.
Aquest va ser el primer ensurt o sotragada que va tenir tan bon punt es va asseure en aquella sala per tal d'escoltar el conferenciant, i, quan ja portava una hora intentant entendre tot el que li entrava per les oïdes, un cansament soporífic la va deixar totalment entregada als braços de Morfeu. No cal explicar la vergonya que va sentir quan precisament el professor convidat, amb un lleuger copet a l'espatlla la va fer tornar al món del vius. Quin espant! Ella, la més jove de la sala i dormint!
Tota la vergonya es va esvaïr quan el cèlebre professor Gerard Selles va trencar el gel amb una frase tan curta i distesa.


- Quin collaret més bonic que porta, senyoreta, ja sap què volen dir aquestes pedres?


Era cert que era bonic, per això se'l va comprar, però no se li havia acudit mai que les pedres en qüestió tinguessin un nom o un significat especial. Mentre ella anava pensant, el Gerard va continuar la seva dissertació sobre les pedres.


- Doncs miri senyoreta, això que du al coll, i que pel que sembla no sap ben bé que és, es tracta d'una de les pedres més boniques que ens ha donat la natura, LA TURMALINA ROSA, la pedra de l'amor i dels sentiments. Quan la duem prop del cor el fa bategar apassionadament, encenent el foc tan bonic de la passió, i és clar, al veure-les penjades del coll d'una noia tan bonica com vostè, no he pogut estar-me de dir-li quatre paraules, tot i que ja em perdonarà que l'hagi distret del que estava rumiant tan profundament. Espero que no hagin sigut les meves aburrides paraules de presentació de les jornades, en realitat sóc perfectament conscient que no tenen cap interès més que per dir “ja hi som tots i endavant”. Per cert, no m'ha dit el seu nom, i és que sóc tan xerraire que no m'adono mai que no deixo parlar als altres.


Tots aquells pensaments ballaven pel cap de la Judit mentre es tornava a posar al coll aquell mateix collaret. Ara, però, amb la més pura intenció de reviure tota aquella passió que les turmalines havien despertat a Garda.
Avui semblava que el rosa, ja intens per ell mateix, havia pujat de to al tocar la seva pell entresuada per l'emoció. Va anar repassant les pedres una per una, i els dits sensuals, prims i delicats, anaven donant-los una transparència enigmàtica on es podia endevinar un món màgic al seu interior.
Amb els sentiments a flor de pell, va tornar al menjador per introduir un petit granat dins les copes de vi, tal i com li havia ensenyat el Gerard; i tan bon punt van tocar el fons del cristall, el timbre de la porta es va confondre amb el clicar del mineral i un món màgic es va tornar a obrir en el cor i la vida de dos sers enamorats.


diumenge, 21 d’agost de 2011

CAP ROIG


La llum del capvespre cobria tènuement els camins del jardí vora el mar. Un recull de plantes alienes al que seria propi del mediterrani inspiraven mil pensaments fent volar l'imaginació, alimentada per un vent de ponent carregat d'aromes florals que s'insinuaven amorosament a la brea penetrant del nostre mar, aquell mar que temps enllà ens donà una parla i una cultura vinguda de lluny, aquell que ens captiva, aquell que ens arrossega a les seves profunditats, el que amb la seva remor ens encisa l'ànima creant càntics enigmàtics de mítiques sirenes.


Entre el brancatge espès naixia un caminet estret i costerut que conduïa a una petita cala, on unes roques esquinçades li feien de baluard. L'aigua, freda i transparent, emmirallava la lluna plena, far celestial que guia els sentiments més purs cap un horitzó desdibuixat i ple de la joia dels Deus.


La contemplació d'aquest espectacle feia fruir un munt de sensacions indescriptibles obrint la porta del jardí privat, el racó més profund del nostre ser, aquell abisme on ens fa tanta por llençar-nos-hi, però que quan el moment és propici, ens deixa plens de la felicitat extrema.


Unes notes conegudes em varen tornar a la realitat del moment. El motiu per el qual era allí aquella idíl·lica nit d'agost, el concert, era apunt de començar i calia retornar al món real on els somnis no són res més que somnis, quelcom tan sublim com inútil



dimecres, 13 de juliol de 2011

La princeseta Dormisona





Temps era temps, quan el món era fosc i el dia nit, hi havia una princeseta molt i molt trista per culpa dels mals sons que li prenien, nit rere nit, el color de les galtes i l'alegria dels ulls. Ja ni tan sols parlava, i les boniques cançons que un dia havien omplert les estances de palau, havien desaparegut per sempre.

El rei, el seu germà, ja no sabia que fer per consolar a la pobre princeseta Dormisona. Un dia, tot passejant pel bosc, es va asseure a descansar i, quan la sòn el començava a embaltir, va sentir una veu que li deia:

- Jo tinc la resposta, jo tinc la resposta i tot m'ho menjaré i tot m'ho cobraré.

El germà de Dormisona va despertar de sobte i va veure un follet vell i rondinaire que li cantava aquells mots sense parar.

El rei, que va veure allà, la solució als problemes, el va conduir fins a palau i el va presentar a la princesa. Un cop al seu davant, aquell petit homenet li va dir:

-Jo et curaré els teus mals sons, no menjo altra cosa que això, però... té un perill, hi ha un secret a la meva vida que no pots saber. Si per qualsevol atzar ho descobreixes, et prendré la vida.

-Això rai! -Va respondre la princeseta - Jo no soc pas gens tafanera!

I, tot seguit, el follet va engollir tots els malsons de Dormisona tornant l'alegria a palau. I la nit es va fer dia, el sol i les flors van omplir el jardí d'aromes exquisites, les gardenies van esclatar i un núbol blanc i olorós va cobrir el jardí.

El dies anaven passant i Dormisona reia, jugava i cantava pels jardins de palau. Cada dia es guarnia amb garlandes de gardènies, que eren la seva flor predilecta, i tot-hom era feliç. Però just quan feia cinc mesos de la visita del follet, no se sap com ni de quina manera, Dormisona va trobar un paper sota un dels testos del jardí. Va pensar que seria una carta d'amor i tota contenta el va obrir. Però la disort va voler que el malvat follet deixés massa a l'avast el seu secret, i Dormisona va llegir el paper:

-El meu secret, és el meu passat, curull d'enganys i mentides, i ara que ho has sabut, la mort trucarà a la teva porta i jo podré escupir tots els teus malsons damunt la teva tomba.

Dormisona va començar a plorar i ja no va parar fins que la van trobar freda com la neu, amb les mans closes amagant un paper on cap paraula es podia llegir, ja que les llàgrimes de desconçol d'una pobre princeseta, burlada per un vell follet ho habien esborrat per sempre.

dimecres, 6 d’abril de 2011

font


Ànima esquinçada
que llàgrimes brolles
de dins del teu cos,
aigua gelada,
sang transparent,
vida trencada
per un curt moment

diumenge, 6 de març de 2011





Posta de sol


Una agradable passejada m'havia conduit fins a un indret idíl·lic sota una cinglera, per tal de poder contemplar com el sol gastava lentament els últims instants de vida, deixant rere seu un rastre sagnant que tenyia tot el cel. El seu descens majestuós cegava els meus ulls i el vent bufava amb insistència cantant el comiat d'un dia esplèndid.

La claror, altre-hora brillant i lluminosa, s'anava tornant ombrívola al fer-se llostre. Els arbres perdien el verd i el camí es desdibuixava, adquirint un aspecte misteriós; les lectures d'històries tenebroses, ambientades en aquelles contrades, alimentaven la meva ment romàntica de mena i el pensament volava lliure per un cel de sentiments i records.

Quantes vegades voldríem aturar el temps per restar presoners dels nostres propis pensaments? Però la roda ens esclafa sense pietat i ens arrossega minut rere minut.

El sol m'havia deixat en la foscor de la nit, i el temps m'empenyia cap a la rutina diària dins d'una ciutat freda i deshumanitzada on consumir una trista existència com insectes sense voluntat, esclavitzats per la feina.

A dins d'aquests nínxols de pedra vivim d'esquena a tot aquell tresor que la natura ens ofereix, i jo, com formiga obedient, tornava al meu cau, tancant amb pany i clau el que el meu esperit havia sentit, jardí privat per on poder passejar en el silenci del record.

dimarts, 18 de gener de 2011

Només l'olor dels fils





Res diferent d’altres matins d’abril es veia pels carrers, l’aire dolç i aromàtic, la remor del carro del Vicenç que duia la palla cap a l’estable, l’escalfor del forn de la Pilar que tot just acabava de treure els llonguets pels esmorzars de la canalla. Tot restava com cada dia, monòton, rutinari, quasi indiferent (o millor dit, tant igual) a d’altres matins en altres colònies tèxtils de les que guarnien la conca del Llobregat.

La vida en aquella mena de pobles de joguina construïts al gust del propietari de la fàbrica era controlada, a la manera dels titelles, pels fils d’aquells telers que no paraven mai, tot marcant el ritme compassat del cor dels treballadors; ara naixien, ara anaven a l’escola, es casaven, envellien i es morien, tot sense haver sortit dels murs dictatorials que ens envoltaven. Només les nostres ganes de viure donaven color a aquelles vides lligades, com una màquina més, al terra de la colònia.

Les festes sovintejaven al local del cafè i les mares, traient-se hores de son, ens cosien els vestits copiats dels que veien portar a la senyora del secretari i confeccionats, està clar, amb la roba comprada a l’economat propietat de l’empresa. Quants cops ens havíem preguntat si aquella era la mena de vida que volíem; però no en coneixíem d’altre, i a cops de sirena l’anàvem passant.

Aquell mes d’abril, però, va succeir un fet poc o millor dit gens corrent. Els ànims de la gent del torn de nit s’havien enrarit arrel d’una conversa, sentida d’esquitllada pel mosso de la casa gran, entre l’amo i el comptable. Volien reduir el salari per poder abaratir costos i aconseguir una comanda d’un tal Sr. Jules, que venia de l’estranger. Aquest rumor va fer bullir la sang dels més joves, que estaven tips i farts d’aquella vida de treball.

Van convocar una assemblea per parlar de com protestar davant de tanta injustícia, però com sempre passa en aquests casos, algú amb ganes de sentir caler a la butxaca va donar avís a l’encarregat i l’assemblea va morir abans de néixer.

Les conseqüències van ser desmesurades, el preu de tot aquell enrenou va ser l’acomiadament de dos dels instigadors de la protesta. Amb aquella mesura disciplinària sabien del cert que tothom tornaria a la feina, i a preu més baix, mentre que els acomiadats els posaven al pacte de la gana: qui donaria feina a treballadors de tan poc fiar?

Tots aquells problemes existien de portes endins, al cor de la gent, a les cambres fosques i humides on intentaven donar repòs als cossos cansats i les ànimes adolorides. Al carrer, en canvi, en aquell matí d’abril tot restava com sempre.

En tot aquell enrenou jo hi jugava un paper ben estrany. Feia molts anys que tenia cura de l’escola de la colònia i per això mateix coneixia de ben a prop aquell jovent a qui a banda d’ensenyar de lletra, els havia tingut a la falda per consolar les seves pors d’infantesa i els plors dels primers desenganys d’amor adolescent.

És per això que quan aquell matí en Feliu va trucar a la porta al cor se’m va fer un buit. Sabia molt bé el que venia a explicar-me, i jo, per primera vegada a la vida, m’havia quedat sense mots escaients.

La meva solitud m’havia negat el plaer infinit de sentir-me mare, però com a mestre podia gaudir de l’amor dels infants de tot el poble, en ells avocava tota la meva vocació de dona; no els paria, però els coneixia més bé que les seves pròpies famílies, tenia tot el temps del món per observar les seves malifetes i també per adonar-me de les seves qualitats. Per això quan vaig sentir cantar al Feliu de cal Puig vaig saber que el seu món no era aquell i, gràcies a mossèn Esteve, vam aconseguir enviar-lo a Barcelona a estudiar. Poc podíem pensar llavors que, ja sol a ciutat, gastaria les hores mortes en descobrir tot el corrent sindicalista i revolucionari que el faria deixar la seva carrera i tornar a la colònia a treballar a la fàbrica per a alliçonar els seus companys en la lluita pels drets dels treballadors. Tot aquell saber s’havia llençat de cap a la bassa en instigar aquella assemblea.

De raó no n’hi faltava, però les raons no sempre són escoltades com cal en el món on vivim, i ara jo sabia que la vida se li havia complicat de tal manera que jo, una pobre mestra d’escola, encara que carregada de bona voluntat, hi podia fer ben poc.

Quan vaig obrir la porta i li vaig veure la cara no em va caldre cap paraula, els ulls enfonsats i la mirada trista acompanyaven aquelles mans valves per l’abatiment de la impotència. Assegut a la taula del menjador, mut, trist, vençut, va ferir de mort el meu cor de mare postissa.

Tots dos sabíem que no trobaria feina a cap altra fàbrica de la conca, i tornar a Barcelona volia dir abandonar els pares, ja grans i sense recursos, i que donades les circumstàncies, ningú gosaria fer-se’n càrrec, ja que això representaria l’acomiadament automàtic – l’encarregat tenia molt clares les ordres: a les quadres, només el soroll dels telers i l’olor de les rates i els fils, mai més el del la queixa.

En un sol instant van passar pel meu cap tots aquells moments viscuts a l’escola quan en Feliu era un nas de mocs que no aixecava un pam de terra però ja tenia als seus ulls blaus tot un mar d’il·lusions. Era espavilat i intel·ligent, sempre havia pensat que amb el seu talent un dia veuria el seu nom escrit als diaris; el que no m’havia passat pel cap és que el motiu foren qüestions polítiques.

Era evident que el país vivia un moment delicat, la classe obrera estava cansada de pagar tots els capricis d’uns empresaris sense escrúpols però amb un afany desmesurat de luxes. Tota la comarca n’anava plena de les festes que es feien a Barcelona, i ara tot aquell enrenou era per molt menys del que el Senyor es gastava en un meublé de ciutat, o en les joies que regalava a la seva muller per compensar els seus excessos. Però tot això ara no era el que havia de pensar, ara el que calia era trobar una resposta per aquell noi trist i desorientat que em venia a demanar ajuda i al qual jo volia com un fill.

Sabia que el que estava a punt de fer representaria marxar de la colònia i deixar la feina que tant m’agradava, però era el que la meva consciència m’obligava. Els pares, en morir, m’havien deixat un local a Monistrol on hi havien tingut una botiga d’ultramarins i que jo, al no haver-lo de menester, vaig decidir tancar. Doncs ara era el moment de tornar-lo a obrir, així que vaig agafar les claus que guardava a la calaixera i les vaig posar a les mans tremoloses d’en Feliu.

– Allà podràs començar una nova vida, i qui sap si algun dia seràs tu qui m’haurà d’ajudar a mi quan no em pugui valdre.

Era un matí d’abril, però no era pas com els altres, era un matí clar quan vaig tancar la porta de casa per anar a l’escola i un raig de sol em va cegar els ulls: era la llum de l’esperança, una esperança nova en una vida nova, en un jovent capaç de plantar cara, d’oblidar la por.

Avui, en arribar a classe, no els parlaré de nombres, sinó de sentiments i de lluita, de valor i d’il·lusions, de pau i de futur, d’un nou futur. Avui els diré que aquell riu que havia ofegat els pares i avis ha de ser el riu de la seva llibertat. Avui sé que faré la meva última classe, i per això serà molt especial, tant com aquell matí d’abril.