Feia
hores que no podia apartar la mirada de les flames que,
apassionadament, devoraven la fusta seca i vella dins la llar.
Havia
somniat mil i una vegades en aquell espectacle, vehicle amb el qual
els sentiments viatjaven vertiginosament per les meves venes fins
arribar a flor de pell. Ara, finalment i al cap d'anys d'espera,
podia gaudir de tot el que inexplicablement no havia pogut apartar
del meu esperit.
Durant
molt de temps em vaig sentir mort, apaivagat, erm, quasi buit. Les
circumstàncies, les decisions errades i la incomprensió m'havien
consumit la voluntat, però el desig de sentir les flames escalfant
la meva ànima havia mantingut viu l'esma necessari per a tornar a
cercar l'alegria oblidada.
Avui,
tot i la vellesa que quasi m'atrapa, torno a néixer com un infant,
amb la nuesa de la veritat, aquella veritat única dins un món
absurd que ens diu a cada instant el què hem de sentir o, millor
dit, com hem de sentir. Ens diu que voler consumir els dies
paral·lelament als troncs de la llar és dolent, ens diu que a la
terra no podem sentir fins a l'infinit però podem conquerir tot el
que hi ha al nostre abast.
L'esperit
lliure que fa molts anys he assumit que tinc m'avoca inexorablement
cap a l'impossible, cap al foc de la llar que fa hores que em captiva
i del que res me'n pot allunyar. El foc pur que tot ho devora per
transformar-ho en sentiment envers el desig, en aliment d'amor.
Ara,
amb ànima jovencella, contemplo la llar mentre empasso l'últim glop
de la copa, i el miracle succeeix. El vi em dóna
el coratge, i el foc el motiu per no voler deixar aquell instant i
eternitzar-lo amb els mots nets i certs que fa tants anys que porto
dins:
sentir, estimar, donar, inconsciència, absurd, vida... o
potser mort.
Mots que exterioritzo per la nàusea de la necessitat, per no ser
devorat per ells, per no ser víctima de la seva força i, així,
cobert pel seu vòmit, perdo el sentit, m'abandono a l'èxtasis
tòxic d'estimar i faig del carbó incandescent l'habitacle per a
la ment retorçada del sentiment profund, on gelosia i delit formen
una amalgama indestructible, convertint-me en un més dels troncs
consumits dins la llar.
