dijous, 14 d’agost de 2014

Reflexionar

foto Maria Aguadé

La gent deambulava per un aeroport caòtic en ple temps de vacances. Uns, atrafegats, cercaven sense èxit la porta correcta mentre d'altres, sigui per cansament o per mandra, seien adormits, colgats d'equipatge.
Tots volien fugir del present, buscant allò que creien que els donaria forces per a tornar a treballar la resta de l'any.

En mig de tot aquest desordre, jo intentava mantenir la ment clara per a no perdre el meu propi objectiu: “REFLEXIONAR”.

El meu destí era una ciutat molt gran però no prou per a sentir-m'hi perduda, ja que, segons em van dir just abans de marxar, només et perds si tu ho decideixes; si no, només trigues més del previst a arribar a lloc, per haver triat un camí més llarg.

Immersa en els meus pensaments, el trajecte es va fer curt. Volant amb el cel com a únic paisatge, havia iniciat un viatge on temps i espai desapareixien.

Durant una setmana vaig viure sense rellotge, deixant-me arrossegar per les emocions i sense el més mínim ordre preestablert. Uns dies on l'art va omplir la meva vida, l'art en estat pur, aquell que ha sobreviscut en el temps perquè realment el temps no existeix.
Vaig començar, conduïda per un cert instint, per l'arquitectura; l'art de les estructures eternes, la verticalitat de les columnes romanes, aquells arcs calculats mil·limètricament per a aguantar el pes de les pedres mil·lenàries, la geometria, les matemàtiques... tot entra per uns ulls afamats del més pur plaer visual.

Vaig seguir amb l'escultura, l'art en que del no-res sorgeixen cares que amb ulls petris em parlen de la seva vida, les seves inquietuds i de la seva mort.

Esmaperduda i espantada de tan reflexionar amb aquelles gèlides figures, vaig gaudir, sense voler (com tot en aquest viatge), de l'art no creat per l'home i, estirada damunt l'herba humida per la pluja i a raser del sol sota un arbre, vaig sentir per la pell tot l'art de la natura. Ja no era la vista només el que em feia viatjar pel laberint emocional, sinó el tacte i l'olor. Ah! L'olor de les flors, penetrant, sensual, l'olor de tot un univers de colors. Aquell perfum m'embriagà de tal manera que em va esmicolar un per un tots els colors de l'arc de sant Martí: el blau net, el groc dolç dels boixacs, el roig excitant de les roses, tots maridaven harmoniosament amb un cel clar, oferint-me un quadre idíl·lic i perfecte, i... altre cop l'art en estat pur.

Però recordant la primera lliçó de teoria de l'art, on em van dir “l'art no és art si no ha estat creat per l'home”, “ l'art és comunicació”, vaig pensar que em calia seguir caminat per la meva reflexió, i em vaig trobar contemplant els quadres més bonics del món.

Quin deliri! Els ulls se'm van anegar de llàgrimes. Em vaig passejar per les cares lànguides i pàl·lides de Botticelli, per la llum filtrada pels vitralls de Delft, per les sedes de les dames Flamenques, per canals Venecians o per la fe incondicional de Fra Angèlico. Per fi havia trobat el sentit de tot; amb el traç d'aquells genis podia entrar dins d'els quadres i sentir! Sentir el que sentien, mirar el que miraven. Sí! Això era art, ja que em comunicava tot el seu esperit, em conduïa per un camí de mil colors. Però no en tenia prou, havia experimentat el tacte, l'olor, la vista... em quedava l'oïda.

Vaig comprar una entrada i em vaig asseure tranquil·lament admirant els daurats de l'altar major, fins que les primeres notes de la Tocata i fuga de Bach van fer tremolar les parets altíssimes de la catedral. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos i la música, que en un principi entrava per l'oïda, es va apoderar de tots els altres sentits, envaint tot el meu ser. De cop, tota aquella gent que omplia el temple es va tornar invisible, i érem Bach i jo dins l'univers de les notes, res més existia, era un Tot.

Finalitzat el concert, la gent anava sortint però jo no podia tornar, em negava a abandonar el so que encara ressonava dins meu. Poc a poc, i convidada molt amablement per un vigilant, vaig sortir al carrer; era entrada la nit, un aire fresquet despistava. Agost? Qui ho diria. Aixeco el cap i la silueta imponent de la basílica en un cel il·luminat per la lluna dibuixava un quadre espectral. Era un pecat tornar al present, i vaig passejar per uns carrers deserts tot “reflexionant”. Per fi havia trobat l'art en estat pur. Per culminar la meva troballa vaig deixar que una petita presa de xocolata es fongués a la boca, vaig tancar els ulls i vaig ser feliç.

dilluns, 10 de febrer de 2014

FOC

 

Feia hores que no podia apartar la mirada de les flames que, apassionadament, devoraven la fusta seca i vella dins la llar.

Havia somniat mil i una vegades en aquell espectacle, vehicle amb el qual els sentiments viatjaven vertiginosament per les meves venes fins arribar a flor de pell. Ara, finalment i al cap d'anys d'espera, podia gaudir de tot el que inexplicablement no havia pogut apartar del meu esperit.

Durant molt de temps em vaig sentir mort, apaivagat, erm, quasi buit. Les circumstàncies, les decisions errades i la incomprensió m'havien consumit la voluntat, però el desig de sentir les flames escalfant la meva ànima havia mantingut viu l'esma necessari per a tornar a cercar l'alegria oblidada.

Avui, tot i la vellesa que quasi m'atrapa, torno a néixer com un infant, amb la nuesa de la veritat, aquella veritat única dins un món absurd que ens diu a cada instant el què hem de sentir o, millor dit, com hem de sentir. Ens diu que voler consumir els dies paral·lelament als troncs de la llar és dolent, ens diu que a la terra no podem sentir fins a l'infinit però podem conquerir tot el que hi ha al nostre abast.

L'esperit lliure que fa molts anys he assumit que tinc m'avoca inexorablement cap a l'impossible, cap al foc de la llar que fa hores que em captiva i del que res me'n pot allunyar. El foc pur que tot ho devora per transformar-ho en sentiment envers el desig, en aliment d'amor.

Ara, amb ànima jovencella, contemplo la llar mentre empasso l'últim glop de la copa, i el miracle succeeix. El vi em dóna el coratge, i el foc el motiu per no voler deixar aquell instant i eternitzar-lo amb els mots nets i certs que fa tants anys que porto dins: sentir, estimar, donar, inconsciència, absurd, vida... o potser mort. Mots que exterioritzo per la nàusea de la necessitat, per no ser devorat per ells, per no ser víctima de la seva força i, així, cobert pel seu vòmit, perdo el sentit, m'abandono a l'èxtasis tòxic d'estimar i faig del carbó incandescent l'habitacle per a la ment retorçada del sentiment profund, on gelosia i delit formen una amalgama indestructible, convertint-me en un més dels troncs consumits dins la llar.