divendres, 6 de novembre de 2015

Records

foto Maria Aguadé
Records, moments, imatges guardades pel temps en el subconscient i que, un instant precís els transporta a la realitat, fen-los vius i presents.
Records, allò que és punyent i et crema, consumint lentament la brasa de l'ànima. Aquell vespre plujós, aquella olor, aquell campanar tocant les dotze, aquella nota que s'escapoleix pels murs de l'església...
Records, pot ser enyorats, distrets entre mig de tantes coses, però mai oblidats.
Moments que un dia varen ser, moments que produeixen plor, impotència davant la incapacitat de controlar-los, plor sense dolor, plor d'emoció
Plor, doll d'amor abocat al no res i perdut en l'oceà del silenci, plor, riu de tendresa que arrossega els sentiments.
Records altre cop, records cotidians d'un tall de pastis, de rialles, de brogit de gent, records vora el mar una nit d'estiu, records feliços.
Records d'esperança, per una trobada, per un petó, aquell que no va ser però vas esperar, records d'estimar

divendres, 23 d’octubre de 2015

Notes

foto  Maria aguadé
Les notes es succeïen harmoniosament marcant el ritme de la meva lectura, fent més poètic encara l'idíl·lic món verdaguerià.
Una delicada porcellana feia lliscar l'aromàtica infusió que emmarcava aquell quadre, al·legoria de l'estat perfecte del esser humà a on, ment, sentits i esperit es fonien en un únic propòsit, l'enriquiment interior i el record enyorat d'un moment concret.
El temps deixava d'existir fonent-se en l'espai barroc del meu pensament ,com au misteriosa que vola per damunt del petit país que m'havia robat el cor com per art d'encanteri

diumenge, 9 d’agost de 2015

Somni

El cel queia damunt meu i l'aire humit però fresc s'enduia les turbulències, obrint la porta del meu interior per a poder navegar lliurement pels sentiments més amagats.
Aquell exercici em permetia mantenir l'equilibri entre el món dels pensaments i la rutina diària, i així no caure en la banalitat del materialisme, tan llaminer i temptador.
Aquell dia, però, l'aire em propiciava a la més profunda introspecció.
Vaig tancar els ulls, i una suau olor de flors em va estremir i sacsejar de tal manera que em va fer adonar que una força desbocada niuava en el meu eteri habitacle, precipitant-me cap aquell camp curull de jonquilles i blauets.
Somnis i sentiments incontrolats em conduïen al precipici del plaer assenyat i elegant però alhora completament foll, fora de mida, apassionat i a on tot perdia el sentit.
Aquelles flors les veia, les somniava, però les respectava de tal manera que instintivament les protegia de la meva pròpia embriaguesa. Les volia collir, estrènyer contra el meu pit, però les deixava al seu aire, plenament lliures, l'amor que m'inspiraven era tan bonic que no gosava tocar-les per por que s'esmunyissin entre els meus dits i perdre-les per sempre. Per això les contemplava de lluny, sense ni gosar respirar, i em deia: quant de camí per a arribar als prats elevats on viviu, però tot és poc per gaudir de la vostra essència on es respira la calma dolça i sincera.
Però aquest somni és tan real, tan veritable, tan noble, que enpetiteixo per a poder-me gronxar entre els vostres joncs a raser de l'egoisme. La vostra bellesa em protegeix, allí em sento fada coronada de jonquilles, allí la meva insignificança es converteix en saviesa quan m'emmirallo en la vostra grandesa, allí soc feliç.
El cel quasi serè, i l'aire humit però fresc, em feien somniar...

dilluns, 20 de juliol de 2015

Passejada vora el mar






foto M. Aguadé


Girava el capvespre i una calor enganxifosa s'adheria al cos, i tot i que això podia semblar realment desagradable, el cert era just el contrari.
El mar, tranquil a l'hora baixa, maridava perfectament amb el meu pensament, i produïa un efecte enriquidor, fent d'aquell instant un plaer infinit, tan sols una lluita interior, transformava el moment idíl·lic, la necessitat de comunicar el que sentia i el desig de restar en silenci per gaudir de totes aquelles emocions fins a l'extrem.
Però el temps, llosa imparable que queia damunt meu, el temps que volia aturar i no es deixava, el temps que es consumia ràpidament conduint-me altre cop a l'inici, faria que tot aquell sentiment callat, discret, a l'ombra, i que el mar havia gosat obrir li la porta, tornes al seu racó amagat.
Cóm desitjava que la suau remor de l'aigua fos la música que acompanyes aquell instant, més la por al ignorat, feia brollar mots que ressonaven llunyans, mentre l'ànima vibrava amb un compas que creia oblidat, però que poc a poc ressonava in crescendo dins meu.
Vaig girar el cap per mirar l'aigua per darrera vegada, creient que allà quedaven aquelles emocions, ingènuament vaig pensar que havia sigut un miratge, un encanteri més del gran blau, però quant més m'allunyava, més intens era el so de les notes i més difícil amagar-les, potser aquesta vegada no era el mar el culpable d'aquella melodia