I a la cova hi van quedar les sabates d'en Jaume

Estimada mare,

El temps, quan ets a l’infern, perd tota la seva essència. El que pot semblar una eternitat es converteix en només uns minuts, i és per això que em resulta d’allò més difícil dir-te quin dia és avui, o si és de dia o de nit.
Dins del meu cap s’ha fet una foscor eterna i ja no aconsegueixo distingir el que està bé del que no ho està. Procuro recordar les fesomies de tots vosaltres que tant estimo per tal de tenir un punt on poder aferrar-me, on lligar la corda dels meus sentiments, per no ofegar-me en el mar de la desesperació.
Quines ments obscures han organitzat tota aquesta bogeria? He estat caminant hores, dies potser, sense saber on anar, he perdut els companys i em sento immers en la més profunda solitud. Tinc molt fred mare, i tu no hi ets per acaronar-me, tinc molta gana mare, i tu no hi ets per péixer-me, el cos adolorit, les cames balbes i el cos cansat.
De lluny se sent com els dracs de ferro escupen tot el seu verí contra nois com jo, mare, que tot i els meus disset anys em sento vell i abatut. Una petita bauma m’ha acollit en el meu trist destí i aquí, lluny de casa i de tu, voldria fer una mica d’endreça de tot el que he viscut.
Recordes, mare, quantes vegades hem somniat junts? Jugàvem que érem moixons lliures i volàvem damunt els camps de pomeres de casa el padrí, allà a l’Empordà. Ara, mare, crec que no trigaré gaire a volar lliure cel enllà, on el dia és clar i el mar serè. I la Martona? Cuida-la molt mare, ella és petita i no entén la dolenteria del món; no li diguis on sóc, explica-li un d’aquells contes bonics que tu saps inventar.
Tinc fred, mare, però no passis pena, que un escalf s’apropa depressa, i una pau serena m’omple el cor; ja no sento cap mal, i saps mare? Ja no tinc cap por, i per primer cop d’ençà que vaig marxar de casa, no em sento sol.
Et conec prou bé, mare, per saber que quan llegeixis aquesta carta et vindran ganes de plorar. No ho facis, no hi ha perquè, si vols plorar fes-ho per la nostra terra que no entén d’amor, però no pas per mi, jo marxo amb pau mentre vosaltres resteu amb guerra i odi. Plora per tots els meus companys que encara lluiten per la llibertat, però no pas per mi, que aquí dins d’aquesta petita cova he trobat la pau.

Jaume

Carta als amics

foto Martí Marimon

Escriure la paraula amic, moltes vegades es fa automàticament, quasi sense pensar, i és que si realment pensem el que volem dir quan expressem en un escrit el sentiment d’amistat es converteix en quelcom tan complex com interessant.
Anomenem amic a les persones que coneixem, amb les que podem mantenir una conversa, fins hi tot quan algú ens presenta a un conegut, tendim per naturalesa o per instint a posar-lo quasi automàticament a la llista de les nostres amistats. Però ara voldria esmicolar un mica tot aquest sentiment.
Amics, per a mi, sou aquells que m’heu demostrat que no cal dir les coses per a ser compresa, que em perdoneu no solament els defectes sinó també les virtuts, que moltes vegades, tot i ser precisament això, virtuts, podrien fer de mur de separació i crear unes diferències insalvables entre nosaltres; imaginem sinó, una persona virtuosa tal com la moral clàssica ho reconeixia, com podria ser amic de qui no li perdonés aquesta manera d’entendre la vida?
Amics també sou aquells que silenciosament m’acompanyeu en el dur camí de la vida, que quan ensopego em doneu la mà sense preguntar el nom de la pedra que m’ha fet caure, que rieu amb mi, que quan ploro teniu el respecte de deixar-me plorar amb solitud, que escolteu les meves neures, que em doneu consells, però amb la consideració respectuosa de no voler imposar el vostre criteri, que em deixeu l’opció d’escollir tot i el risc d’equivocar-me, que no em feu retret mai dels meus errors i espereu, pacients, que jo rectifiqui.
Tantes i tantes coses es poden dir del que sentim pels amics que la carta seria infinita, però crec profundament que quasi tot el que es pot dir, ho resumeix una sola paraula AMOR, l’amor a les persones més properes es converteix en això tant bonic, a l’hora que sublim, d’amistat.
Així doncs, amics meus, amb aquesta carta, us dic públicament que us estimo, per tot el que sou, per tot el que feu, i sobre tot per ser tant a prop meu.

Argent sublim

Argent sublim
Que el meu cor banyes
Amb la clara llum
De bells records
Fada de nit
Que amb dolçor guaites
El fort vaixell
Dels meus amors

Reflexions d’un viatge

foto Maria Aguadé

El Sol sortia tímidament entre uns edificis, testimonis d’una modernitat forçada i d’un sentiment estètic molt discutible. L’aire carregat de flaires florals intentava trencar l’agressivitat d’una ciutat artificial i disfressada oportunament perquè els ulls dels turistes no es sentissin fora de lloc.
Tot i aquestes peculiaritats agreujades per una calor humida i enganxosa, Tunis se’t feia relativament plàcida, però res comparat a un petit poblet de la costa, de nom impronunciable per el meu enteniment, on entremig de buguenvíl•lies i gessamins es respirava una pau antiga i serena. Els carrerons costeruts i plens de gent et transportaven a èpoques passades, i la visió del mar, d’un blau intens i profund, t’inspirava sentiments d’amor alhora que et feia comprendre que potser la pau no era al carrer, sinó dins de tu mateix, que l’equilibri i harmonia del paisatge no era sinó el reflex del teu jo mes íntim, d’aquells desitjos amagats que havien decidit provar l’aventura africana per consolar un esperit turmentat per tots els darrers esdeveniments, i que en aquest país estrany i llunyà havien aconseguit trobar l’equilibri tan anhelat des de feia tant de temps.
La solitud que creia que em perseguiria tot el viatge es va veure foragitada de cop per un grupet de senyores rialleres amb les que vam començar una animada conversa que es va prolongar durant tot el viatge.
Tanmateix, les vivències alienes et fan adonar de la petitesa d’un mateix, que totes les angoixes i frustracions poden resultar foteses al costat d’altres vides realment difícils, i que els humans estem molt més mancats d’afecte del que sembla, que la vida segueix a un ritme vertiginós, que ens passa pel costat i som incapaços de gaudir-la pendents constantment del passat, creant una cortina impenetrable de rancúnies i sentiments negatius que enterboleixen un present ple de llum.
El fet de ser a temps d’adonar-me de com de bonica pot ser la vida em fa sentir afortunada, afortunada de viure, afortunada de sentir, i, per què no, afortunada de patir, ja que sense això no podria gaudir del privilegi de distingir el veritable valor de la felicitat i creure que aquest sentiment forma part de l’esperit de la persona. L’amor no és amor fins que no el temin dins d’un mateix. Quina tristor ha de patir l’ésser buit i superficial que es torna insensible a la bellesa del silenci i cec davant la grandesa de la natura; quina pobresa no poder percebre tota la serenor que transmet la terra, cantis plens de vent dels que no brollarà mai l’aigua de la sensibilitat.

Camins

[Foto: Martí Marimon]

Camins plens de paraules
per on el cor camina
i l'ànima reposa
del seu cansat destí.


Camins de sons amables
de veus amb harmonia
que l'esperit bressolen
amb càntics plens de llum.


Camins d'aigües tranquil·les
d'olors que t'acaronen
d'estels que t'il·luminen
de vents de serenor.


Camins que a tu em dugueren
camins del no retorn.

El 17 de maig es commemora del 162è aniversari del naixement de Verdaguer, i enguany el 125è de la conferècia que va pronunciar al local del CEC, narrant la seva estada al Pirineu.

La carta

Ja feia més d’un mes de la mort de la mare i el propietari del pis ens apremiava perquè el deixéssim lliure. Remoure totes les seves coses em trasbalsava extremadament, em feia sentir incòmode, com si li estigués prenent la seva intimitat, però no podia llençar-ho tot sense mirar que no hi hagués quelcom que calgués conservar.
La feina se’m feia feixuga, un munt de records suraven damunt de tota aquella paperassa, i és que la mare ho guardava tot, des de la “cartilla de racionament” fins a una factura de la modista de ves a saber quin vestit.
Ja m’havia donat per vençuda i estava decidida a tancar els ulls i llençar-ho tot a la bassa, quan un sobre engroguit pel temps em va cridar l’atenció; semblava una carta molt antiga. La meva curiositat em va fer aturar la feina i, amb tot el respecte del que n’era capaç, em vaig dedicar a la seva lectura.



Vielha, 18 d’agost de 1883

Estimada Remei,

Suposo que el pare ja et deu haver fet arribar la notícia de la meva estada a muntanya per ordres estrictes del Dr. Canals, que la va creure oportuna per refer-me de la debilitat que m’ha deixat el darrer refredat de l’hivern.
Tot i que la fonda on estem hospedats es d’allò més acollidora, i la mestressa, malgrat el seu poc refinament, es desviu en atencions a la meva persona, jo no puc deixar de pensar en les tardes de costura a casa teva, les lectures de la nostra estimada Roser, i les passejades pel jardí de Sarrià, sense oblidar les nits operístiques a la llotja del papà.
Els dies aquí passen molt lents i avorrits, et trobo molt a faltar. Aquest diumenge passat, però, va succeir un fet que em va alegrar d’allò més. Com que era la festa de la Mare de Déu, ens van aconsellar fer una visita al santuari de Montgarri.
La Verge ens va obsequiar amb un sol esplèndid i un airet un xic fresquet, tots els hostes de la fonda ens van acompanyar encara que no més una altra noia, que també està convalescent, i jo, vam ser les úniques que no vam fer el camí a peu; així com tots els altres van deixar les cavalleries al Pla de Beret, ella i jo continuàrem tot el trajecte dalt del carro que duia l’avituallament per la festa i el dinar.
No tinc paraules dignes del paisatge que, a mesura que anàvem fent camí, s’obria als nostres ulls. Creu-me estimada, ni les flors més oloroses del teu romàntic jardí, ni els arbres més bonics del Tibidabo es poden comparar a tot el que veia. Prats d’un verd exuberant, rierols que cantaven alegrement a les nostres oïdes, fins i tot vàrem trobar, ja passat ben bé més de mig camí, una casa de pagès on poder fer un mos per recuperar forces. Un cel blau com mai havia vist eixamplava els meus delicats pulmons.
Ja quan érem al punt del migdia unes campanes no gaire llunyanes ens anunciaren l’àngelus i que arribàvem a destí; allà lluny, just a tocar del rierol i al mig d’un pla, vàrem descobrir el petit santuari de Montgarri.
Després de tot el que t’he explicat ja deus estar pensant que res millor em podia succeir en un dia tant especial, però res més lluny de la veritat. En aquell indret tant apartat vàrem conèixer un sacerdot molt peculiar i excepcional, també molt conegut per la gent de lletra, i que en acabar de cantar els goigs de la Mare de Déu, ens va obsequiar amb una lectura poètica dedicada a aquelles valls.
De llavors ençà, la meva visió d’aquelles terres no ha estat la mateixa, és com si, tot i el meu cansament habitual, una força desconeguda hagués nascut dins meu, i com si la por a la foscor s’hagués allunyat per sempre.
El Dr. Canals diu que he de prollongar encara més les meva estada aquí, i és per això que et demanaria, ja que a mi em serà del tot impossible, que assistissis a la conferència que llegirà aquest mossèn a la sala d’actes d’una societat que es troba al carrer de Paradís.
Espero que m’enviïs les teves impressions al respecte, i em confirmis, si així t’ho sembla, la favorable impressió que a mi em va fer.
Transmet les meves salutacions a la teva estimada mare, i les més sinceres expressions a tots vosaltres.

Cordialment

Lluïsa Ros


En acabar de llegir m’en vaig adonar que un full havia quedat amagat dins un sobre. Era un recordatori de la Lluïsa, que morí el 7 de març de 1884, just el mateix dia que Jacint Verdaguer pronunciava la seva conferència al CEC.
Però qui era aquella Remei a qui anava dirigida la carta? I sobre tot, qui era la que signava? Malgrat dir-se com jo, cap més similitud existita entre les dues; la meva família mai havia tingut una posició benestant i, segons el pare, m’havien posat el nom de Lluïsa a gust de la meva padrina però era un nom que no duia ningú de la família.
Tot un món ple d’enigmes s’obrí davant meu, vaig tancar el pis de la mare i d’aleshores ençà no he pogut deixar d’investigar

Un altre conte de Sant Jordi

“La Laia vivia abatuda al vell balancí, on els barrots del pensament l’engaviaven dins d’ella mateixa.
Els dies lliscaven lentament per la seva vida i un mutisme voluntari l’aïllava del món dels vius. Tothom l’havia donat per boja, conclusió fàcil per treure’s responsabilitats i alleugerir consciències. Família i amics quasi no recordaven que algun dia no pas tant llunyà aquell espectre, projecte de dona, havia estat una princeseta pujada per pares i avis entre cotons, i ignorant que darrera d’aquells ulls blaus s’hi amagava un ésser humà corull de sentiments.
Aquella nina va anar creixent al gust de tothom tret d’ella mateixa, fins que, arribada la teòrica maduresa, va caure presonera d’aquell món equivocat. La medecina actual creu erròneament que ha aconseguit diagnosticar totes aquestes patologies agrupant-les amb la paraula clau de “depressió”. Quin metge, però, s’ha aturat a pensar que no sempre és el cervell el que pot emmalaltir, que l’home té alguna cosa més que cos, diguem-li sentiments, pels creients ànima, o fins i tot ho podríem anomenar aquest jo més íntim que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem ben bé què és. El que sí és segur és que existeix i també és cert que és el gran ignorat de la nostra societat.
Quantes vegades al llarg de la nostra vida ens haurem pres un analgèsic per guarir un mal de cap sense aturar-nos a pensar que una paraula d’afecte ens hauria fet molt més bé; però a les farmàcies no en venen d’amor, i els homes vivim tant cecs que hem oblidat com es crea.
Tots aquests pensaments que semblen tant obvis damunt del paper eren totalment absents a l’entorn de la pobra Laia, presonera de les seves pròpies circumstàncies i malvivia amb la mirada perduda finestra enllà, absent, fugida d’enteniment, amb els ulls erms d’alegria. El que ni tant sols ella sabia era que finestra enllà esperava l’arribada del príncep que vingués a matar el drac ferotge de la seva tristor i l’alliberés de les cadenes daurades que la mantenien lligada a una vida imposada per les circumstàncies del seu naixement i, ja lliure, oblidar per sempre aquella cambra buida i trista. En la seva llegenda, però, mai hi naixeran roses, les flors se n’aniran amb ella”.
Va llençar enèrgicament el diari damunt la taula al mateix temps que una exclamació de ràbia i indignació li naixia de l’ànima i cridava l’atenció dels seus companys, que distretament i encara amb els ulls endormiscats es prenien el primer cafè del matí.
— Però com es poden anomenar escriptors del segle XXI, com gosen dir la “nova llegenda de Sant Jordi” i al mateix temps oferir-nos una vegada més la dona feble, sumisa, tormentada pel poble que espera impassible que el drac se la mengi… és que el sol fet de canviar el nom de la bèstia i dir-li depressió ja el converteix en un conte modern? Per què no són prou valents per fer que la princesa mati la cuca tota sola? O per què no que sigui la dona valenta i atrevida la que allibera el pobre princep atrapat dins les seves pors. Bonica llegenda masclista!

Balls de carrer

Cada cop que feia lliscar els dits pels ivoris engroguits pel temps, em venien a la memòria aquells balls de festa major al carrer, l’anar i venir de tots els veïns preparant les coques i begudes, els nens penjant les garlandes de paper i els murmuris de les àvies tot criticant el vestit desvergonyit de la Remei, recordant una vegada més a tots, per si algú ho havia oblidat, la feina que feia. I com la miraven tots els homes del veïnat sense ni tant sols prendre’s la molèstia de dissimular; està clar que la culpa era d’aquella fresca.
I jo tocant les cançons de moda sota la mirada inquisidora del mossèn, no fos cas que el ritme fos massa lent i el ball es convertís en pecat, tot i que tampoc deixés de mirar descaradament l’escot vertiginós de la Remei.
Recordo amb nostàlgia la mare fent els últims retocs al pentinat de la meva germana, i al menut de la casa del davant que sempre s’escapava, amb l’ensurt de la pobra senyora Mercè, que el cridava per tot el barri mentre ell, arraulit darrera el piano, buscava la meva complicitat.

Jardí privat

El termòmetre del pati marca els trenta-dos graus i l’aire humit es fa difícil de respirar. Una mandra enganxosa s’apodera de tota matèria vivent, fins i tot la Nones està especialment neguitosa, i això que als gats els hi agrada la calor amb excés. La roba se m’enganxa a la pell i la suor em nega els ulls, fa una tarda d’aquelles on es fa impossible fer qualsevol mena d’exercici físic, la qual cosa em fa desistir de posar-me a fer tot allò que m’havia proposat.
Mandrejar ja és un gran esforç, i em dedico a tastar totes les cadires del jardí amb la intenció optimista d’alleugerir el pes de l’estiu deixant-me caure als braços de Morfeu. De sobte el jardí s’ha convertit en un parc enorme i solitari on milers de gencianes voregen un camí de sorra vermella, per on intento caminar, però l’aroma embafadora de les flors dels tarongers em fa venir son. Les parpelles cauen com la llosa sepulcral, i una foscor espessa m’omple l’ànima quan de cop i volta una branca d’esbarzer em fueteja la cara i em desperta sobtadament. Els tarongers han desaparegut juntament amb les boniques flors blaves, i un camp de gerds vermells em convida a menjar.
Però contradictòriament amb el seu aspecte, rosat, apetitós, sucós, quan hi clavo les dents es transformen en boles aspres com la fel. Intento pensar a què em recorda aquell gust tant desconcertant, però la meva ment és incapaç de raonar mínimament, encara que, paradoxalment, visualitzo els pastissos de fruita que tant ens agradaven a tots quan érem a Suïssa i que ja fa una eternitat que no faig, deu ser cosa de la mandra, o qui sap de què.
Quines coses, ara que m’hi fixo més bé, el que m’ha despertat no ha estat un esbarzer, sinó una branca de pi que no havia vist i que hagués hagut d’enretirar del camí que s’enfila cap al prat ple de narcisos.
Mai havia vist tantes flors juntes, fa tant bonic endinsar-te a la seva aroma i mimetitzar-te amb elles. Prímules, margaridoies, narcisos, gencianes, roselles, narets, acònits, orquídies, cardots... Totes m’omplen les mans, la cara, els peus, sento les seves pessigolles, que em pugen pel nas i... atxís!
Nones! Què fas amb la cua damunt del meu nas? Ara sí que m’has ben despertat!

1905

Vaig néixer a Barcelona ara fa uns quants anys, després d'una gestació llarga i feixuga que va produir a la meva estimada mare un munt de maldecaps.
Segurament la decisió de portar-me al món no va ser pas precipitada, sinó més aviat va ser el producte de moltes nits de meditar; lluny de la improvització, cada una de les parts que formen el meu ésser va ser estudiada fins al límit.
Puc dir que sóc un dels pocs de la meva espècie que gaudeixo de pare i de mare, tot i que aquest fet només va ser per infantarme en un cert anonimat. El temps, com a totes les coses, ha deixat ben clar, però, que el mèrit era exclusiu d'una dona excepcional i agosarada, que malgrat ser filla d'una societat encarcarada no va dubtar ni un moment en engendrar-me.
Sóc hereu de totes les inquietuds de la meva mare, i l'objectiu principal de la meva vida ha estat i és emocionar, entretenir, ensenyar i despertar molts altres sentiments. Amb la meva companyia puc dir amb orgull que ningú es pot sentir indiferent, que puc fer plorar, i que moltes dones s'han vist reflectides en mi.
La meva parla no és gens fàcil, però precisament per això se'm considera ja un clàssic, amb tots els honors que aquest mot representa. Gaudeixo del do de la immortalitat, contràriament a totes vosaltres, el temps no em fa envellir, malgrat també pugui ser totalment invisible per les ànimes buides i superficials que ignoren el valor sublim dels de la meva condició. El meu nom, Solitud, fill de Caterina.

Aigües

Feia un dia rúfol, gris, trist, una pluja incipient començava a mullar els carrers; tot convidava a la malenconia i propiciava els records més tristos. Les plantes de l'eixida, alimentades per l'aigua de la pluja, ploraven llànguidament la manca de flors d'una primavera més freda del que és habitual, i un cansament estrany m'omplia l'ànim. Tot i així, vaig decidir sortir a fer una passejada i contemplar com de bonic pot ser el mar tot i el mal temps.
Les palmeres del passeig ballaven harmoniosament la solitud, i una forta olor de llevant t'arribava al moll de l'os. Els bancs sempre plens de gent prenent el sol mostraven la seva nuesa, mentres les onades, amb la seva remor, entonaven cants mariners d'altres contrades. Alguna espurna discreta m'arribava a la cara, i la seva salabror es clavava a la pell; per un moment el pensament em portà a altres mars més llunyans, on qui sap si hi hauria algú com jo passejant i desant el seu perfum.
Però de sobte un so familiar em retornà al present més real, i el passeig s'omplí de la gent que baixa del tren; els colors dels paraigües semblaven flors en un jardí improvitzat, i és llavors quan em vaig adonar que la pluja m'havia calat fins als ossos, i vaig pensar que valia més que jo també passés a formar part d'aquell jardí.
Vaig alçar el meu paraigües i vaig tornar pausadament cap a casa, amb el regal enriquidor d'un munt de sensacions, i problablement d'un refredat producte de la pluja i l'aire del matí.

Confidències a l'hora del tè

Tot i l'amistat que ens unia a la Mercè i a mi des de que érem menudes, la feina ens ocupava tant temps de les nostres vides que passàvem mesos sense que poguéssim trobar un moment per fer aquelles xerrades que ja en la nostra adolescència s'havien arribat a prollongar tota una nit, aquell afany dialèctic nocturn que propiciava no poder fer el cim previst per l'endemà.
Aquell dia, però, ens havíem proposat retrobar aquells bons temps tant enyorats, quan ja s'han complert uns quants anys. Estava esperant-la asseguda davant d'una olorosa tassa de tè quan la vaig veure entrar tota esperitada per la porta de l'establiment. Després dels petonets i abraçades de salutació no vaig poder estar-me de preguntar-li, ella que era una persona tant pausada i serena, a què es devia tant nerviosisme.
La meva pregunta la va torbar enormement fins al punt de fer-me incomodar, tot i la confiança que ens teníem. Vaig pensar que seria millor donar un gir a la nostra conversa i redreçar-la cap a qüestions més trivials, i passar de puntetes per les coses més íntimes; però es veu que no era pas el meu dia, ja que també la vaig vessar.
"Mira", em va dir, "val més que enfrontem la situació de cop, ja que tinc un nus que em neguiteja i si no ho aboco avui, no sabré com fer-ho". Tant de misteri em va fer pensar el pitjor, una malaltia com la que ens havia pres la seva estimada mare, o potser algun disgust familiar, o de feina, o qui sap si era jo que sense voler-ho havia sigut la causa del seu malestar.
Però qui s'ho havia de pensar que la notícia que intentava dir-me era que es casava. Tot m'ho hauria pensat tret d'això, la Mercè feminista alliberada, que havia tingut l'atreviment d'enviar-me un preciós ram de flors amb una cinta de condol el dia del meu casament. Aquella noia que no havia volgut acompanyar-me en un dia tant especial perquè anava en contra dels seus principis ajudar una amiga al suicidi ara es casava, i em volia demanar que li fes de testimoni.
No vaig voler aprofundir en el tema per no posar-la en una situació encara més difícil, i em vaig limitar a felicitar-la i, tot i el meu estorament, accedir de bon grat al que em demanava.

Sons de Nadal

Cada matí de Nadal em despertaven els sons que venien de la cuina. Els cops del tallant que l'àvia dominava amb destresa per esbossinar la carn de l'olla, l'aigua de l'aixeta que brollava amb força per rentar les verdures, el traginar de l'avi i el pare posant les fustes per allargar la taula per tal que hi cabessin el munt de començals que ens hi reuniríem al voltant, els xiscles esgarripats de la pobre gallina que la masovera empaitava pel corral, i que tan si li agradava com si no de ben segur que seria un més dels convidats a taula...
Tots aquests sorolls tant familiars eren el presagi d'una gran festa, la més important de l'any, i que tan la maïnada com els grans esperàvem amb delit; aquell retrobament ja no només de les persones estimades, sinó de tot un munt de sensacions, eix al voltant del qual voltaven tantes il·lusions on en la nostra innocència vèiem la màgia del bíblic encís.
Els anys, però, ens recobreixen d'una pàtina indestructible de frustracions envers l'ésser humà, producte decadent d'una societat vençuda pel materialisme d'un liberalisme caduc.

Camí de l'exili

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentres caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claragés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentres la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa de que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

La pastera

[Foto: Lo vistaire]

En Prudenci Dolceta, duia una existència tranquil·la i avorrida, dedicada a l’elaboració de dolços i galetes a l’obrador de la seva pastisseria del poble de Riuprimer. Res alterava la seva rutina, que era la mateixa dels seus pares i avis.
Però un dia qualsevol d’aquell any incert, en Prudenci va notar quelcom diferent al seu taulell de treball. Per més que es concentrés en l’encàrrec del pastís d’aniversari de la senyora Magadalena, no podia deixar de mirar de reüll la tapa de la pastera, que insistentment reclamava la seva atenció. Tal era el poder persuasiu d’aquell objecte que va deixar a mig fer la cobertura de xocolata del pastís per accedir a la crida de la caixa de fusta.
Quan en Dolceta va obrir la tapa, una forta olor dolça de galeta el va xuclar fins a ser totalment engolit per la boca immensa i afamada de la pastera.

Objecte perdut

La vida li queia damunt com una llosa que l’esclafava a poc a poc i l’encongia progressivament, fins al punt que aquell matí humit i boirós, quan s’ha vestit, en mirar-se al mirall ha vist que els pantalons li tapaven completament les sabates.

Iu Rocacorba es dedicava a munyir els dies tísics i grisos en un àtic sense ascensor del barri vell d’aquella capital de comarca on semblava que el sol s’havia oblidat de la seva existencia. Feia quatre anys que l’havien acomiadat de la fàbrica textil on feia de pixatinters, tot i els seus estudis de teologia, cursats al seminari de Vic a instància d’un oncle canonge molt influent en la personalitat feble d’una mare encorada en un temps irreal i propi de novel·la, potser condicionat pel nom de Laura que li havien posat.

El patrimoni familiar que havia rebut en herència en morir els pares, feia el mateix camí que la seva vida: es consumia dia rere dia sense remei. Avui, un dolor persistent a l’estòmac i que en principi l’havia preocupat especialment, li ha recordat que feia dos dies que no menjava; però la nevera era tant trista i buida com ell, i les butxaques li feien companyia. Calia prendre una decisió per sortir d’aquell pou ple d’excrements de tristor on malvivia.
L’aigua freda li havia espavilat la cara, i es disposava a sortir al carrer, quan sent el timbre de la porta.
- El senyor Iu?
- Jo mateix. Amb qui tinc el gust de parlar?
- Permeti que em presenti. Sóc Misericòrdia Bonmatí, propietària de la botiga d’objectes difícils de la cantonada del carrer Solitud amb Malcontents. Fa dies, que en recollir la botiga per tancar vaig veure just al llindar de la porta a tocar quasi a la lleva, aquest objecte que, si no m’equivoco, és de la seva propietat. He dubtat molt sobre la conveniència de portar-li personalment. Sé que és una qüestió delicada donades les circumstàncies, i comprengui que m’he vist obligada a mirar-ne el contingut. Com si no hauria sabut que n’era vostè el propietari? És per això que, tot i el temor de ser tractada injustament, el meu temperament servicial de mena m’obligava a fer el pas difícil i delicat de tornar-li el que potser intencionadament o per desgana vostè havia perdut.
Dit tot això espero que encara que sigui per no fer-me despreci, faci el favor d’acceptar i guardar en lloc preferent el que tinc el gust de tornar-li. I, si bé no li acceptaré cap mena de propina com a pagament de la meva actitud desinteressada, si que trobaria d’allò més ecaient que tingués la delicadesa de no tornar a llançar el que li torno de bon grat, i que mai he tingut la intenció de posar a la venda a la meva botiga, tot i la requesta que tindria en la meva clientela femenina.
Així doncs, accepti i guardi bé el paquet amb la seva “personalitat”, i si algun dia es veu en la necessitat d’obtenir algun objecte difícil, li agrairé que passi per casa meva, on l’atendré de bon grat.


[Foto: Martí Marimon]

Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em venen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. NI tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que pugéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, que la vida l'hi ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tant sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneïxo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé

Totes les ones de la mar

A Verdaguer

Maria Aguadé

Obrir la porta al passat, ens pot regalar un munt de sorpreses, algunes potser no desitjades, d’altres ens faran espurnejar els ulls, i fins i tot ni haurà que ens provocaran una rialla, però el que es ben segur es que totes ens deixaran un pòsit de coneixements que ens farà un xic més savis. Recordar Verdaguer és quelcom més que recordar al poeta, és reafirmar tot el que ell va defensar, és patir els menyspreus i les injustícies de que va ser víctima, és estimar la nostra terra, és cavalcar com Gentil, enamorar-se de la Maleïda, parlar a Déu com un amic, resar amb les flors del calvari, reclamar justícia, demanar pels pobres, plorar la mort d’un infant a la mar, i finalment acceptar el propi destí amb resignació

Impressions tardorenques

Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.