dilluns, 26 de gener de 2009

Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em venen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. NI tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que pugéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, que la vida l'hi ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.

dimarts, 20 de gener de 2009

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tant sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneïxo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé

diumenge, 18 de gener de 2009

dijous, 15 de gener de 2009

A Verdaguer



Maria Aguadé

Obrir la porta al passat, ens pot regalar un munt de sorpreses, algunes potser no desitjades, d’altres ens faran espurnejar els ulls, i fins i tot ni haurà que ens provocaran una rialla, però el que es ben segur es que totes ens deixaran un pòsit de coneixements que ens farà un xic més savis. Recordar Verdaguer és quelcom més que recordar al poeta, és reafirmar tot el que ell va defensar, és patir els menyspreus i les injustícies de que va ser víctima, és estimar la nostra terra, és cavalcar com Gentil, enamorar-se de la Maleïda, parlar a Déu com un amic, resar amb les flors del calvari, reclamar justícia, demanar pels pobres, plorar la mort d’un infant a la mar, i finalment acceptar el propi destí amb resignació

dilluns, 12 de gener de 2009

Impressions tardorenques




Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.