diumenge, 30 de novembre de 2008

Reflexions sobre l'obra de Joaquim Ruyra (1858-1939)

Llegir l'obra de Joaquim Ruyra et desperta un munt de sentiments i sensacions. Si bé el llenguatge que utilitza és arcaic i difícil d'entendre en una lectura ràpida, a mesura que vas aprofundint en la seva prosa, poètica plena de somnis, deliris i mites, se't va arrelant i fent propera.
Les narracions tenen una minuciosa descripció, un lirisme depurat, cada detall és expressat amb frases plenes de poesia. Quan llegim Les Senyoretes del Mar podem arribar a sentir l'oreig del mar a la cada, i les veus de les nimfes a les orelles. Com va dir J.M. Capdevila al compendi de Ruyra que edità Edicions 62 (Barcelona, 1979): "tot un món de gent hi respira, hi és vista amb el seu gest, amb els seus sentiments, amb el seu vestir, amb els seus costums i maneres, és una gent del país que descriu meravellosament".
Realment ha estat un escriptor injustament maltractat per la societat i pel món editorial; actualment és quasi impossible trobar la seva obra si no és en llibreries de vell. Una vegada més tornem a l'etern problema de crear escriptors del no-res per produir literatura comercial i oblidem els que realment dominaven l'ofici d'escriure com Joaquim Ruyra.
El 2008 ha fet 150 anys del seu naixement, però ningú ha proposat que fos l'Any Ruyra. Vull doncs aprofitar l'ocasió de la relectura d'un dels seus contes per recordar els bons moments que gràcies a la seva obra hem passat, i rendir-li així record i homenatge.





Reflexions


Guspires fugisseres
del foc dels sentiments,
fars de nits de travessa
en mars de pensaments.

Xarxes plenes d'albades
i rems de sol ixent,
veles de poesia
busquen el cor absent.

Maria Aguadé



Cançó de rem i de vela Lluis Llach

dimecres, 26 de novembre de 2008

Les onades







Claude Debussy - La mer - (II) Jeux de vagues

diumenge, 23 de novembre de 2008

Mirant el passat




Feia quatre dies que estàvem tancats en aquella casa de pagès de la Serra de Busa, per culpa de la pluja, i ja no sabíem que més fer per passar l'estona. Tot remenant per les golfes que ens havien deixat per dormir vam trobar un cistell ple de culleres de boix fetes a mà; va ser llavors quan en Joan, el pastor, ens va explicar la història de la casa i de la seva vida, una vida dedicada al ramat durant l'estiu, i a l'ofici de tallar fusta durant les llargues tardes d'hivern, vora del foc.
El que nosaltres vèiem només com una andròmina havia permès viure còmodament a tota una família, però els temps canvien i les màquines substitueixen les persones, el món es torna insensible i més fred que aquestes valls humides, com els ulls apagats d'aquest vell, que ens explicava amb un nus a la gola i la veu tremolosa tot el procés de fer les culleres, que ara dormien el seu son etern en aquelles velles i destartalades golfes.
I per uns breus moments en Joan es va tornar a sentir jove, a sentir-se útil, a sentir-se comprès, per uns moments va reviure totes les emocions de la seva joventut, de mica en mica va anar descabdellant tota la seva vida, el festeig, les festes del poble més proper, les fires de bestiar; la fesomia se li il·luminava amb la claror amable de la felicitat, encara que hagués hagut de ser per culpa de l'atzar, del mal temps, i d'uns excursionistes avorrits.


"Rosa de bardissa", cançó de muntanya

diumenge, 16 de novembre de 2008

Correlats objectius

"La roba no em tocava la pell i les cames, tremoloses, no gosaven passar del llindar de la porta. Però calia fer-ho, vaig aguantar la respiració per l'instint de fer-me fonedissa i, encomanant-me a tots els sants, vaig entrar a les palpentes dins la seva cambra."

"La cara del petit era tot un espectacle, els ulls com a taronges tenien la lluentor dels estels i quasi deixaven escapar un crit agoserat, en veure davant seu aquelles llepolies."

divendres, 7 de novembre de 2008

Quin poema salvaria?


Que la nostra llengua perilla no es cap novetat. Fa masses anys que tant factors externs com interns fan trontollar tota la nostra cultura, i si bé això va ser molt evident durant tots els anys de la dictadura franquista, no es menys cert que l’apatia que vivim en aquest moment pot fer més fàcil aquesta pèrdua.
Sembla que tot està fet, que ja no ens cal cap mena d’esforç, i ens entretenim en defensar postures de costellada mentre el que és veritablement important es va deteriorant. Ja no ens cal estudiar els clàssics, no es modern, no es políticament correcte dir que la nostra literatura s’està convertint en mers productes de màrqueting.
És per això, doncs, que salvaria quelcom que no està de moda, que pot semblar ranci i carrincló, que no es ven a les llibreries de les grans superfícies, que no és tema de debat a la televisió, quelcom tan incomprès com la nostra mateixa pròpia terra. Jo salvaria un poema de Verdaguer.



TARDOR (Roser de tot l’any; Octubre, dia 23 – 1894)

Passà ma joventut; sobre ma testa
no escampa ja l’hivern flor de ginesta,
sinó flor d’ametller.
Ma vida terrenal és a la posta,
l’eterna primavera se m’acosta;
quan hi entraré, oh abril, en ton verger?

dilluns, 3 de novembre de 2008

Perilla la continuïtat de la nostra parla?

[foto: M.Marimon]


Sovint la nostra literatura ha estat a punt de caure a l'abisme.