dimecres, 18 de gener de 2012

Ivori




El jardí desprenia una olor especial aquell matí, les flors que sempre havien guarnit la part més ombrívola i que acostumaven a passar gairebé desaparcebudes per a tothom, havien copsat els ulls tristos i malencònics de la Roser. No podia apartar la mirada dels testos arrenglerats de manera acurada respecte una paret lleugerament desgastada pel pas del temps i la humitat que xuclava de la terra. Segurament, el paral·lelisme d'aquella acció entre unes pedres fredes i la seva vida l'havien captivat de manera insistent.
La Roser, tot i no ser una jove, encara conservava un aire fresc que la feia aparentar menys edat de la que tenia; un posat delicat i sensual li donava un atractiu especial i amb el vestit auster però elegant, juntament amb la seva pell pàlida, recordava una figura treta d'una tela holandesa. Els ulls maragdes, però, deixaven intuir una tristor estranya, enigmàtica, misteriosa.
Moguda per un fort desig de mimetitzar-se amb la natura, va baixar l'escala de pedra que donava accés al jardí des del saló principal d'aquella casa, construïda pels seus avis tot just estrenat el segle XX. A mig baixar es va aturar, cegada per un raig de sol que traspassava un enorme finestral bonicament decorat amb vidres de colors formant un dibuix floral en perfecta harmonia amb les filigranes de pedra que abraçaven la barana.
Darrera aquell vitrall hi havia l'estança més bonica de la casa. Un sofà de seda groga feia joc amb els dibuixos xinesos dels quadres que formaven la decoració de les parets; i al fons, just al costat d'un mirall enorme, hi havia una vitrina on l'Enric, el seu marit, hi guardava la seva col·lecció de figures d'ivori.
L'Enric era una home intel·ligent i educat que, mogut pel seu culte a la bellesa, havia recorregut mig món cercant les peces més boniques per completar aquesta col·lecció. La que més estimava, la que tenia com a millor trofeu, la joia de totes les adquisicions, la cuidava amb una delicadesa extraordinària. La treia de la vitrina tres cops per setmana per mostrar-la a les seves amistats, l'acaronava amb tendresa, fins i tot feia lliscar els seus dits per la seva cara estudiant cada corba, cada detall per insignificant que semblés. Havia arribat a sentir per ella una profunda estima, i la gent quedava sorpresa per l'admiració que sentia per aquella bonica i delicada figura d'ivori. 
Quan ho creia oportú, agafava tendrament entre els seus dits el seu tresor i el guardava altra vegada a la vitrina. De tant en tant, passava per davant del moble i, fluixet, li enviava un petó tot esperant el moment oportú per tornar a treure de l'exili el seu ivori més bonic.
Aquest ritual es repetira una i altra vegada. Avui, una olor especial de les flors curosament arrenglerades sota la paret desgastada, havia acaronat la pell de la Roser mentre baixava l'escala, una pell que es confonia amb les pedres clares de la barana, blanca, d'ivori.