dilluns, 29 de desembre de 2008

Quin greu em sap no ser una àliga de bec ample

Aquesta frase pot semblar estranya, però és ben certa.
Aquest any, com ja en fa uns quants, vaig assistir al Tradicional Concert de Sant Esteve, de l'Orfeó Català; i jo esperava, com és costum, escoltar un seguit de cançons o potser una obra clàssica relacionades amb les festes nadalenques. I amb aquest pensament vaig seure còmodament a la meva butaca del Palau.
A la primera part ens van oferir obres de Haydn i Händel, tot molt bonic, correcte i excel·lentment interpretat per part de l'Escola Coral de l'Orfeó. Però la sorpresa va sorgir tot just començar la segona part. Nadales, o millor dit villancicos, va ser el repertori escollit.
I jo em pregunto, si nosaltres no cantem en la nostra llengua, qui esperem que ho faci?
Què dirien els austríacs si en el seu tradicional concert de primer d'any els toquessin una sardana en comptes del Danubi Blau?
Però els catalans som així, creiem que no és important la nostra parla, ens queixem que no ens deixen tenir sel·leccions pròpies, però a l'hora d'escollir repertori preferim villancicos a nadales. Ja no ens cal tenir un Estat que defensi la nostra llengua, perquè som nosaltres qui l'estem deixant morir.
Tothom aplaudia aliens al que estàvem celebrant; de què va servir anar a la presó per cantar en català en aquella mateixa sala si ara que podem no ho fem? Així és com nosaltres els catalans celebrem el Centenari del Palau?
Quina llàstima no ser una àliga de bec ample perquè em salvin de l'extinció.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Tardor al Vidranès

La setmana passada, mentres prenia un tè en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui en dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.
El motiu principal de la discussió era l'aspecte que ofereix la muntanya segons l'alçada i l'època de l'any. Mentres el que semblava més gran s'entosudia en defensar que el paisatge muntanyenc variava no solament per l'estació i la comarca sinó per la quantitat de pluja i fred que feia, l'altre mantenia amb fermesa que la metereologia poc influïa, que simplement suavitzava el que li corresponia per l'estació.
Tot això em va fer retornar a la meva època d'excursionista i va fer créixer la necessitat impetuosa de treure el calaix de les fotografies per reviure totes les emocions que sentia renéixer altre cop dins meu.
L'atzar va voler que la primera en arribar a les meves mans fos una bonica panoràmica de Vidrà, amb la casa on tota la colla passàvem hores i hores amb discussions com la que havia sigut l'espurna que acabava d'encendre el foc dels records. I és que el paisatge de tot aquell entorn era, o millor dit és, màgic, tan sols has de caminar una bona estona fins pujar d'alt del cim del Puigsacalm perquè els déus et regalin el plaer sublim de tot aquell paratge.
Diuen que a la tardor els àngels van deixar caure la paleta del pintor del cel i va anar a parar just en aquell punt, i és que els ocres, rogencs, marrons, daurats, tots hi són representats difuminats per la boira matinera. L'espectacle està servit, els sentits s'alimenten de tant boniques menges, l'olor de les molses, la grisor els líquens, el soroll del goteig de l'aigua que es burla de la nuvolada orgullosa que es resisteix a marxar, empesa per l'aire que bufa des del cim.

diumenge, 14 de desembre de 2008

La lluna


Aranya que la nit embolcalles
amb fina teranyina argentada
cercant tantes ànimes perdudes,
bebent-te les llàgrimes vessades;
quanta fam de vides dissortades.

Maria Aguadé

diumenge, 30 de novembre de 2008

Reflexions sobre l'obra de Joaquim Ruyra (1858-1939)

Llegir l'obra de Joaquim Ruyra et desperta un munt de sentiments i sensacions. Si bé el llenguatge que utilitza és arcaic i difícil d'entendre en una lectura ràpida, a mesura que vas aprofundint en la seva prosa, poètica plena de somnis, deliris i mites, se't va arrelant i fent propera.
Les narracions tenen una minuciosa descripció, un lirisme depurat, cada detall és expressat amb frases plenes de poesia. Quan llegim Les Senyoretes del Mar podem arribar a sentir l'oreig del mar a la cada, i les veus de les nimfes a les orelles. Com va dir J.M. Capdevila al compendi de Ruyra que edità Edicions 62 (Barcelona, 1979): "tot un món de gent hi respira, hi és vista amb el seu gest, amb els seus sentiments, amb el seu vestir, amb els seus costums i maneres, és una gent del país que descriu meravellosament".
Realment ha estat un escriptor injustament maltractat per la societat i pel món editorial; actualment és quasi impossible trobar la seva obra si no és en llibreries de vell. Una vegada més tornem a l'etern problema de crear escriptors del no-res per produir literatura comercial i oblidem els que realment dominaven l'ofici d'escriure com Joaquim Ruyra.
El 2008 ha fet 150 anys del seu naixement, però ningú ha proposat que fos l'Any Ruyra. Vull doncs aprofitar l'ocasió de la relectura d'un dels seus contes per recordar els bons moments que gràcies a la seva obra hem passat, i rendir-li així record i homenatge.





Reflexions


Guspires fugisseres
del foc dels sentiments,
fars de nits de travessa
en mars de pensaments.

Xarxes plenes d'albades
i rems de sol ixent,
veles de poesia
busquen el cor absent.

Maria Aguadé



Cançó de rem i de vela Lluis Llach

dimecres, 26 de novembre de 2008

Les onades







Claude Debussy - La mer - (II) Jeux de vagues

diumenge, 23 de novembre de 2008

Mirant el passat




Feia quatre dies que estàvem tancats en aquella casa de pagès de la Serra de Busa, per culpa de la pluja, i ja no sabíem que més fer per passar l'estona. Tot remenant per les golfes que ens havien deixat per dormir vam trobar un cistell ple de culleres de boix fetes a mà; va ser llavors quan en Joan, el pastor, ens va explicar la història de la casa i de la seva vida, una vida dedicada al ramat durant l'estiu, i a l'ofici de tallar fusta durant les llargues tardes d'hivern, vora del foc.
El que nosaltres vèiem només com una andròmina havia permès viure còmodament a tota una família, però els temps canvien i les màquines substitueixen les persones, el món es torna insensible i més fred que aquestes valls humides, com els ulls apagats d'aquest vell, que ens explicava amb un nus a la gola i la veu tremolosa tot el procés de fer les culleres, que ara dormien el seu son etern en aquelles velles i destartalades golfes.
I per uns breus moments en Joan es va tornar a sentir jove, a sentir-se útil, a sentir-se comprès, per uns moments va reviure totes les emocions de la seva joventut, de mica en mica va anar descabdellant tota la seva vida, el festeig, les festes del poble més proper, les fires de bestiar; la fesomia se li il·luminava amb la claror amable de la felicitat, encara que hagués hagut de ser per culpa de l'atzar, del mal temps, i d'uns excursionistes avorrits.


"Rosa de bardissa", cançó de muntanya

diumenge, 16 de novembre de 2008

Correlats objectius

"La roba no em tocava la pell i les cames, tremoloses, no gosaven passar del llindar de la porta. Però calia fer-ho, vaig aguantar la respiració per l'instint de fer-me fonedissa i, encomanant-me a tots els sants, vaig entrar a les palpentes dins la seva cambra."

"La cara del petit era tot un espectacle, els ulls com a taronges tenien la lluentor dels estels i quasi deixaven escapar un crit agoserat, en veure davant seu aquelles llepolies."

divendres, 7 de novembre de 2008

Quin poema salvaria?


Que la nostra llengua perilla no es cap novetat. Fa masses anys que tant factors externs com interns fan trontollar tota la nostra cultura, i si bé això va ser molt evident durant tots els anys de la dictadura franquista, no es menys cert que l’apatia que vivim en aquest moment pot fer més fàcil aquesta pèrdua.
Sembla que tot està fet, que ja no ens cal cap mena d’esforç, i ens entretenim en defensar postures de costellada mentre el que és veritablement important es va deteriorant. Ja no ens cal estudiar els clàssics, no es modern, no es políticament correcte dir que la nostra literatura s’està convertint en mers productes de màrqueting.
És per això, doncs, que salvaria quelcom que no està de moda, que pot semblar ranci i carrincló, que no es ven a les llibreries de les grans superfícies, que no és tema de debat a la televisió, quelcom tan incomprès com la nostra mateixa pròpia terra. Jo salvaria un poema de Verdaguer.



TARDOR (Roser de tot l’any; Octubre, dia 23 – 1894)

Passà ma joventut; sobre ma testa
no escampa ja l’hivern flor de ginesta,
sinó flor d’ametller.
Ma vida terrenal és a la posta,
l’eterna primavera se m’acosta;
quan hi entraré, oh abril, en ton verger?

dilluns, 3 de novembre de 2008

Perilla la continuïtat de la nostra parla?

[foto: M.Marimon]


Sovint la nostra literatura ha estat a punt de caure a l'abisme.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Freud i el conte de Sergi Pàmies

La metàfora amb que acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en la que mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí obriria la porta a l’analogia freudiana).

Enterrant el passat

A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre pais varem perdre quelcom més



Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.

Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.

Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.

Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tant sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.

Maria Aguadé