dilluns, 12 de novembre de 2012

PARIS 2012


Foto Maria aguadé
La ment es capbussa
dins un riu profund
de records i imatges
de dolçor i de força

pensaments complexes
que a contracor lluiten
i el flux arrossega
però sols tu emergeixes

diumenge, 13 de maig de 2012

El jardí sentit

Foto Maria Aguadé



Una olor dolça i penetrant fugia entre les esquerdes d’aquell mur blanc que tancava el jardí de casa la Carmeta. Era una d’aquestes dones a les quals el temps i la vida han llaurat un rostre enfosquit pel sol i el dolor i tenia les mans cansades de tant cosir les xarxes esquinçades per la fúria del mar, l’aigua ferotge i sense pietat que li havia pres el que més estimava, deixant-la en la desesperació de la solitud.
Tot i així, tenia una fortalesa que l’havia dut a lluitar per seguir endavant amb la vida. Malgrat l’esforç del treball, mai va perdre la tendresa d’ànima ni la dolçor d’esperit, i és que tenia una passió amagada que li donava sentit a la vida.
La Carmeta havia bolcat tota la seva sensibilitat al petit jardí que poc a poc havia anat creant darrera la casa. Allí hi va plantar uns bonics rosers per no oblidar les espines que la vida li havia donat, però també per no perdre el goig del perfum que li oferien aquelles petites flors roges com la sang. Va omplir la paret de les flors blanques del gessamí que la transportaven a la innocència de la infantesa viscuda, i en un petit racó, vora el pou, hi creixien unes tímides violetes; cada cop que els ulls color de mel de la Carmeta reposaven amb la visió d’aquelles diminutes floretes, revivia les nits apassionades amb el Joan, l’home de la seva vida a qui va plorar tan amargament.
Cada racó del seu jardí era una part de la vida, i les flors eren els fills que Déu i el mar li havien negat. La feien somniar, la seva flaira amorosa i penetrant la duien fins a racons exòtics dels quals havia sentit parlar a la gent del poble. I així va anar plantant gardènies, clavells d’olor, dàlies, lliris, i fins i tot, en un raconet assolellat a reser de la tramuntana, unes elegants orquídies.
Totes i cada una de les flors del seu jardí tenien un perquè, un somni amagat, eren una representació viva i real d’aquell jardí privat que ella duia dins el cor: les flors eren l’alegria de viure, la felicitat i el descans.
Un bon dia, mentre desgranava les hores de la seva vellesa tot regant les plantes, va descobrir una tímida floreta enmig de les males herbes que l’esquena adolorida i corba li havia impedit arrencar. Un groc intens li va captivar la mirada, era la llum fina de reflexos violetes que ella havia desitjat cada segon d’ençà del tràgic accident, però que mai havia tingut el valor de plantar.
Era quan la seva vellesa omplia els dies, en aquell jardí sentit, ara hi creixien pensaments.

dimarts, 24 d’abril de 2012

QUADRE DE FLORS



Feia una tarda quieta d'hivern i l'avorriment anava colpejant la meva ment, empenyent-la amb fermesa cap a l'abisme inevitable de la son. Calia fer alguna cosa per aniquilar aquella força malèfica, i així, amb el coratge del qual era capaç, vaig anar posant en marxa els engranatges del meu ja quasi adormit cervell, per tal de guanyar la batalla.
Lentament, vaig aconseguir moure el cos ensorrat i quasi devorat per la butaca de la sala, fins arribar a sortir del cràter.
Bé, ja estava dret davant el món, ara calia trobar un objectiu prou sucós per tal d'impedir tornar a caure en el tedi. Fent un gran esforç mental, vaig aconseguir recordar un anunci que m'havia interessat dies enrere tot baixant de l'autobús; era una exposició de pintura, cosa que sempre m'ha fascinat especialment, “Els grans mestres del simbolisme”. I dit i fet, me'n hi vaig anar.
Tan bon punt vaig entrar a la sala, vaig saber que quelcom d'especial succeiria, una atmosfera lleugerament ensucrada em va neguitejar i una mena d'esgarrifança em va recórrer el cos. No hi vaig fer més cas del que hauria fet a un esternut sobtat, mostra, potser, d'un refredat incipient, i em vaig disposar, doncs, a recórrer les sales tot contemplant les pintures curosament ordenades dels grans mestres.
El primer quadre que realment em va fer sentir que l'idea d'entrar al museu havia estat encertada era penjat al fons de la segona sala; m'hi vaig atansar per llegir el nom que el pintor li havia donat i em vaig quedar palplantat davant la tela amb cara de no entendre res del que estava veient. El quadre era un bonic pom de flors però el pintor l'anomenava “noia dormint”.
Vaig recular unes passes per a poder esbrinar, contemplant-lo des d'una altra perspectiva, el perquè del títol.
Era una composició floral d'una bellesa enigmàtica, uns crisantems lleugerament groguencs jugaven harmoniosament amb uns lilàs que es desmaiaven damunt d'unes dàlies roses. La pintura era d'una perfecció quasi real i els meus ulls no podien distreure's de la seva contemplació; fins i tot vaig creure sentir una lleugera flaira de gessamí, que em va fer exclamar amb indignació “Algú ja s'ha passat amb el perfum!”.
Avergonyit pel meu impuls vaig voler demanar disculpes, i va ser quan em vaig adonar que estava completament sol.
Tot allò em feia sentir intranquil i a l'hora fascinat. Calia trobar una explicació racional a tot aquell misteri; jo, un home de ciències, no podia acceptar qualsevol raó, i per això vaig voler seguir els passos correctes i cercar tota la informació que calgués per a esbrinar el perquè de tot allò.
Em vaig fer un pla de treball meticulós, per a trobar tot el que pogués donar-me informació d'aquell geni de la pintura, i, al poc temps de posar-mi, ja tenia un dossier extens tant de la seva obra com de la vida. Vaig conèixer les seves amants, les persones que el van protegir i ajudar a l'inici de la seva carrera, les seves muses i fonts d'inspiració, i, malgrat ser temes foscos, també vaig descobrir la seva addicció a l'absenta amb totes les seves conseqüències.
Vaig fer un llistat amb tots els seus quadres i, curiosament, no hi vaig trobar la tela que tant m'interessava. El que era cert era que si jo l'havia vist, el quadre existia.
Enmig de tanta informació, hi havia un petit comentari a peu de pàgina sobre un quadre pintat a les darreries de la seva vida, anomenat “Les flors del somni”, i del qual s'havia perdut la pista ja en vida del autor. Se sap, però, que va ser un encàrrec d'una dama adinerada que mai va voler revelar el seu llinatge.
Encuriosit cada vegada més, vaig tornar al museu per a comprovar que no hagués sigut la meva ment la que hagués construït tot aquell enigma. Poc a poc i amb una certa por, vaig arribar a la sala on suposadament hi vaig veure el quadre per primer cop i, efectivament, tal hi com el recordava, allà hi penjava la misteriosa pintura.
Els crisantems, els lilàs, les dàlies i, quina sorpresa, també hi vaig descobrir unes diminutes margarides que s'havien amagat en la primera visita al museu. Va ser una agradable sorpresa, però no calia fer-ne gaire cas: quantes vegades ens passen desapercebuts mil i un detalls, ja no només en les pintures, sinó en qualsevol cosa que mirem. Tanmateix, tot aquest raonament, tan adient a la meva manera de ser, no va ser prou fort com per distreure'm del meu neguit.
Un cop a casa, vaig tornar a repassar el dossier minuciosament a la recerca d'una nova informació determinant fins llavors descartada, però tot va ser inútil.
Tot aquest afer va anar minant la meva vida, i, així, vaig començar a comptar el temps que faltava per a que obrissin el museu i tenir accés altra vegada a la enigmàtica pintura, de tal manera fins que l'acte que en un principi havia sigut el farcit d'una avorrida tarda de dissabte es va convertir en l'objectiu únic de la meva vida.
Les nits eren llargues esperant que claregés i poder tornar al museu, tenia un nus a la gola per l'emoció i les cames corrien escales avall per conduir-me fins a la presència de les meves estimades flors.
El meu enginy havia creat un pla magnífic per poder entrar de matinada a la sala d'exposicions. Havia fet amistat amb l'equip de neteja perquè em recomanessin com a empleat, i jo, tot un enginyer naval, ara treia delicadament la pols del meu quadre estimat tot intentant descobrir el perquè de tot aquell encís.
Cada dia hi descobria noves flors que feien companyia a aquelles delicades margarides, als atractius lilàs, als gessamins amorosos, o a les gardènies estimades; i, algun dia, just darrera d'un clavellet d'olor, hi apareixia una petita rosa de te, diminuta, delicada, quasi olorosa, d'un groc tan suau que em transmetia la més profunda tendresa .
Vaig provar mil i una estratègies per a intentar enganyar el quadre: el mirava fixament i, de sobte, em girava per tornar a clavar-hi els ulls inesperadament al cap de poc, o marxava corrent per tornar quasi de puntetes, però tot era inútil, sempre hi apareixien flors noves; lliris, gencianes, pensaments, grisínies, fins i tot un dia d'hivern que feia un fred infernal hi va aparèixer una tímida flor de neu.
Ja no menjava ni dormia, només pensava en el meu quadre, fins que un dia quan el cansament ja havia fet estralls en la meva fesomia, una companya que passava suaument el plomall pel marc d'una tela, es va atansar tota preocupada prenent molt interès en el meu estat, i m'hi vaig sincerar.
Com per art de màgia les paraules brollaven per explicar-li el perquè de la meva vida, quan de sobte em va tallar per dir-me tota amoïnada.
̶ Senyor, perdoni que el contradigui, però en aquesta sala mai hi ha hagut cap quadre de flors, i allà on diu vostè que les veu, jo sempre hi he vist una bonica pintura d'una nena dormint damunt d'un cobrellit groc.




dilluns, 16 d’abril de 2012

Encara que sigui repetir voldria tornar a escriure aquelles paraules inspirades en Verdaguer




diumenge, 25 de març de 2012

Un dia de festa


Sembla mentida cóm un sol dia de festa et pot fer replantejar tota una vida,
Les experiències viscudes és el que ens van forjant la nostra pròpia existència i el que, encara que no ens ho sembli van construint la nostra personalitat, al llarg del camí de la vida ens anem trobant amb diferents amics i coneguts que vulguem o no condicionen una mica el nostre pensament.
De cop, quan comences a replantejar-te certs aspectes de la teva filosofia de vida, producte de una certa edat i també, per que no, de tots aquests condicionaments esmentats, te'n adones de que és totalment absurd canviar la teva veritable essència com a persona tan sols perquè la societat que t'envolta et digui una i una altra vegada que ho has de fer.
Crec fermament que si és cert que a mesura que ens anem fent grans anem evolucionant com a individuo també crec que naixem amb la nostra personalitat.
Veure la vida de color de rosa és símptoma d'immaduresa però perquè ens hem d'entossudir a creure de que un món més bucòlic no pot existir, certament que és molt difícil, però si hi creiem, si el sentim dins nostra, si ens emociona una flor de primavera o vibrem contemplant una posta de sol, si creiem que es pot estimar fins a la mort, si la tendresa ens ompla el cor, perquè ho hem de matar tan sols perquè és un somni impossible.
Els somnis quan els tenim els vivim plenament, i quan despertem som perfectament conscients de que ha sigut tan sols un somni, i per això volem deixar de somniar?, doncs si creiem en els sentiments purs perquè hem de deixar de lluitar per ells.
Tots sabem que en la societat que ens envolta aquest pensament no està ben vist, es cosa de sonats e immadurs, però jo precisament per ser un pensament tan incomprès el reivindico amb tota la meva força, però al mateix temps entenc i accepto que els meus amics no hi creguin, i no els censuro, tampoc els vull convèncer de res, tots som com som i això és la riquesa del món. Per tot això, compartir un dia de festa amb nous amics i descobrir com pots estima'ls encara que siguin tan diferents de tu, és una experiència plenament enriquidora i que no puc deixar de dir una sola paraula, gràcies a tots.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Adéus


Foto Maria Aguadé 










Diré adéu al cel
a la lluna plena
i als estels d'estiu
que tan estimàvem.

Diré adéu al riu
que el cor hi rentàvem.
I aquell puig bonic
que guaita la plana

I quan giri el cap
i et quedis enrere
Diré adéu a tot
des de Castell Llebre.

dimecres, 18 de gener de 2012

Ivori




El jardí desprenia una olor especial aquell matí, les flors que sempre havien guarnit la part més ombrívola i que acostumaven a passar gairebé desaparcebudes per a tothom, havien copsat els ulls tristos i malencònics de la Roser. No podia apartar la mirada dels testos arrenglerats de manera acurada respecte una paret lleugerament desgastada pel pas del temps i la humitat que xuclava de la terra. Segurament, el paral·lelisme d'aquella acció entre unes pedres fredes i la seva vida l'havien captivat de manera insistent.
La Roser, tot i no ser una jove, encara conservava un aire fresc que la feia aparentar menys edat de la que tenia; un posat delicat i sensual li donava un atractiu especial i amb el vestit auster però elegant, juntament amb la seva pell pàlida, recordava una figura treta d'una tela holandesa. Els ulls maragdes, però, deixaven intuir una tristor estranya, enigmàtica, misteriosa.
Moguda per un fort desig de mimetitzar-se amb la natura, va baixar l'escala de pedra que donava accés al jardí des del saló principal d'aquella casa, construïda pels seus avis tot just estrenat el segle XX. A mig baixar es va aturar, cegada per un raig de sol que traspassava un enorme finestral bonicament decorat amb vidres de colors formant un dibuix floral en perfecta harmonia amb les filigranes de pedra que abraçaven la barana.
Darrera aquell vitrall hi havia l'estança més bonica de la casa. Un sofà de seda groga feia joc amb els dibuixos xinesos dels quadres que formaven la decoració de les parets; i al fons, just al costat d'un mirall enorme, hi havia una vitrina on l'Enric, el seu marit, hi guardava la seva col·lecció de figures d'ivori.
L'Enric era una home intel·ligent i educat que, mogut pel seu culte a la bellesa, havia recorregut mig món cercant les peces més boniques per completar aquesta col·lecció. La que més estimava, la que tenia com a millor trofeu, la joia de totes les adquisicions, la cuidava amb una delicadesa extraordinària. La treia de la vitrina tres cops per setmana per mostrar-la a les seves amistats, l'acaronava amb tendresa, fins i tot feia lliscar els seus dits per la seva cara estudiant cada corba, cada detall per insignificant que semblés. Havia arribat a sentir per ella una profunda estima, i la gent quedava sorpresa per l'admiració que sentia per aquella bonica i delicada figura d'ivori. 
Quan ho creia oportú, agafava tendrament entre els seus dits el seu tresor i el guardava altra vegada a la vitrina. De tant en tant, passava per davant del moble i, fluixet, li enviava un petó tot esperant el moment oportú per tornar a treure de l'exili el seu ivori més bonic.
Aquest ritual es repetira una i altra vegada. Avui, una olor especial de les flors curosament arrenglerades sota la paret desgastada, havia acaronat la pell de la Roser mentre baixava l'escala, una pell que es confonia amb les pedres clares de la barana, blanca, d'ivori.