dimarts, 18 de gener de 2011

Només l'olor dels fils





Res diferent d’altres matins d’abril es veia pels carrers, l’aire dolç i aromàtic, la remor del carro del Vicenç que duia la palla cap a l’estable, l’escalfor del forn de la Pilar que tot just acabava de treure els llonguets pels esmorzars de la canalla. Tot restava com cada dia, monòton, rutinari, quasi indiferent (o millor dit, tant igual) a d’altres matins en altres colònies tèxtils de les que guarnien la conca del Llobregat.

La vida en aquella mena de pobles de joguina construïts al gust del propietari de la fàbrica era controlada, a la manera dels titelles, pels fils d’aquells telers que no paraven mai, tot marcant el ritme compassat del cor dels treballadors; ara naixien, ara anaven a l’escola, es casaven, envellien i es morien, tot sense haver sortit dels murs dictatorials que ens envoltaven. Només les nostres ganes de viure donaven color a aquelles vides lligades, com una màquina més, al terra de la colònia.

Les festes sovintejaven al local del cafè i les mares, traient-se hores de son, ens cosien els vestits copiats dels que veien portar a la senyora del secretari i confeccionats, està clar, amb la roba comprada a l’economat propietat de l’empresa. Quants cops ens havíem preguntat si aquella era la mena de vida que volíem; però no en coneixíem d’altre, i a cops de sirena l’anàvem passant.

Aquell mes d’abril, però, va succeir un fet poc o millor dit gens corrent. Els ànims de la gent del torn de nit s’havien enrarit arrel d’una conversa, sentida d’esquitllada pel mosso de la casa gran, entre l’amo i el comptable. Volien reduir el salari per poder abaratir costos i aconseguir una comanda d’un tal Sr. Jules, que venia de l’estranger. Aquest rumor va fer bullir la sang dels més joves, que estaven tips i farts d’aquella vida de treball.

Van convocar una assemblea per parlar de com protestar davant de tanta injustícia, però com sempre passa en aquests casos, algú amb ganes de sentir caler a la butxaca va donar avís a l’encarregat i l’assemblea va morir abans de néixer.

Les conseqüències van ser desmesurades, el preu de tot aquell enrenou va ser l’acomiadament de dos dels instigadors de la protesta. Amb aquella mesura disciplinària sabien del cert que tothom tornaria a la feina, i a preu més baix, mentre que els acomiadats els posaven al pacte de la gana: qui donaria feina a treballadors de tan poc fiar?

Tots aquells problemes existien de portes endins, al cor de la gent, a les cambres fosques i humides on intentaven donar repòs als cossos cansats i les ànimes adolorides. Al carrer, en canvi, en aquell matí d’abril tot restava com sempre.

En tot aquell enrenou jo hi jugava un paper ben estrany. Feia molts anys que tenia cura de l’escola de la colònia i per això mateix coneixia de ben a prop aquell jovent a qui a banda d’ensenyar de lletra, els havia tingut a la falda per consolar les seves pors d’infantesa i els plors dels primers desenganys d’amor adolescent.

És per això que quan aquell matí en Feliu va trucar a la porta al cor se’m va fer un buit. Sabia molt bé el que venia a explicar-me, i jo, per primera vegada a la vida, m’havia quedat sense mots escaients.

La meva solitud m’havia negat el plaer infinit de sentir-me mare, però com a mestre podia gaudir de l’amor dels infants de tot el poble, en ells avocava tota la meva vocació de dona; no els paria, però els coneixia més bé que les seves pròpies famílies, tenia tot el temps del món per observar les seves malifetes i també per adonar-me de les seves qualitats. Per això quan vaig sentir cantar al Feliu de cal Puig vaig saber que el seu món no era aquell i, gràcies a mossèn Esteve, vam aconseguir enviar-lo a Barcelona a estudiar. Poc podíem pensar llavors que, ja sol a ciutat, gastaria les hores mortes en descobrir tot el corrent sindicalista i revolucionari que el faria deixar la seva carrera i tornar a la colònia a treballar a la fàbrica per a alliçonar els seus companys en la lluita pels drets dels treballadors. Tot aquell saber s’havia llençat de cap a la bassa en instigar aquella assemblea.

De raó no n’hi faltava, però les raons no sempre són escoltades com cal en el món on vivim, i ara jo sabia que la vida se li havia complicat de tal manera que jo, una pobre mestra d’escola, encara que carregada de bona voluntat, hi podia fer ben poc.

Quan vaig obrir la porta i li vaig veure la cara no em va caldre cap paraula, els ulls enfonsats i la mirada trista acompanyaven aquelles mans valves per l’abatiment de la impotència. Assegut a la taula del menjador, mut, trist, vençut, va ferir de mort el meu cor de mare postissa.

Tots dos sabíem que no trobaria feina a cap altra fàbrica de la conca, i tornar a Barcelona volia dir abandonar els pares, ja grans i sense recursos, i que donades les circumstàncies, ningú gosaria fer-se’n càrrec, ja que això representaria l’acomiadament automàtic – l’encarregat tenia molt clares les ordres: a les quadres, només el soroll dels telers i l’olor de les rates i els fils, mai més el del la queixa.

En un sol instant van passar pel meu cap tots aquells moments viscuts a l’escola quan en Feliu era un nas de mocs que no aixecava un pam de terra però ja tenia als seus ulls blaus tot un mar d’il·lusions. Era espavilat i intel·ligent, sempre havia pensat que amb el seu talent un dia veuria el seu nom escrit als diaris; el que no m’havia passat pel cap és que el motiu foren qüestions polítiques.

Era evident que el país vivia un moment delicat, la classe obrera estava cansada de pagar tots els capricis d’uns empresaris sense escrúpols però amb un afany desmesurat de luxes. Tota la comarca n’anava plena de les festes que es feien a Barcelona, i ara tot aquell enrenou era per molt menys del que el Senyor es gastava en un meublé de ciutat, o en les joies que regalava a la seva muller per compensar els seus excessos. Però tot això ara no era el que havia de pensar, ara el que calia era trobar una resposta per aquell noi trist i desorientat que em venia a demanar ajuda i al qual jo volia com un fill.

Sabia que el que estava a punt de fer representaria marxar de la colònia i deixar la feina que tant m’agradava, però era el que la meva consciència m’obligava. Els pares, en morir, m’havien deixat un local a Monistrol on hi havien tingut una botiga d’ultramarins i que jo, al no haver-lo de menester, vaig decidir tancar. Doncs ara era el moment de tornar-lo a obrir, així que vaig agafar les claus que guardava a la calaixera i les vaig posar a les mans tremoloses d’en Feliu.

– Allà podràs començar una nova vida, i qui sap si algun dia seràs tu qui m’haurà d’ajudar a mi quan no em pugui valdre.

Era un matí d’abril, però no era pas com els altres, era un matí clar quan vaig tancar la porta de casa per anar a l’escola i un raig de sol em va cegar els ulls: era la llum de l’esperança, una esperança nova en una vida nova, en un jovent capaç de plantar cara, d’oblidar la por.

Avui, en arribar a classe, no els parlaré de nombres, sinó de sentiments i de lluita, de valor i d’il·lusions, de pau i de futur, d’un nou futur. Avui els diré que aquell riu que havia ofegat els pares i avis ha de ser el riu de la seva llibertat. Avui sé que faré la meva última classe, i per això serà molt especial, tant com aquell matí d’abril.