diumenge, 13 de maig de 2012

El jardí sentit

Foto Maria Aguadé



Una olor dolça i penetrant fugia entre les esquerdes d’aquell mur blanc que tancava el jardí de casa la Carmeta. Era una d’aquestes dones a les quals el temps i la vida han llaurat un rostre enfosquit pel sol i el dolor i tenia les mans cansades de tant cosir les xarxes esquinçades per la fúria del mar, l’aigua ferotge i sense pietat que li havia pres el que més estimava, deixant-la en la desesperació de la solitud.
Tot i així, tenia una fortalesa que l’havia dut a lluitar per seguir endavant amb la vida. Malgrat l’esforç del treball, mai va perdre la tendresa d’ànima ni la dolçor d’esperit, i és que tenia una passió amagada que li donava sentit a la vida.
La Carmeta havia bolcat tota la seva sensibilitat al petit jardí que poc a poc havia anat creant darrera la casa. Allí hi va plantar uns bonics rosers per no oblidar les espines que la vida li havia donat, però també per no perdre el goig del perfum que li oferien aquelles petites flors roges com la sang. Va omplir la paret de les flors blanques del gessamí que la transportaven a la innocència de la infantesa viscuda, i en un petit racó, vora el pou, hi creixien unes tímides violetes; cada cop que els ulls color de mel de la Carmeta reposaven amb la visió d’aquelles diminutes floretes, revivia les nits apassionades amb el Joan, l’home de la seva vida a qui va plorar tan amargament.
Cada racó del seu jardí era una part de la vida, i les flors eren els fills que Déu i el mar li havien negat. La feien somniar, la seva flaira amorosa i penetrant la duien fins a racons exòtics dels quals havia sentit parlar a la gent del poble. I així va anar plantant gardènies, clavells d’olor, dàlies, lliris, i fins i tot, en un raconet assolellat a reser de la tramuntana, unes elegants orquídies.
Totes i cada una de les flors del seu jardí tenien un perquè, un somni amagat, eren una representació viva i real d’aquell jardí privat que ella duia dins el cor: les flors eren l’alegria de viure, la felicitat i el descans.
Un bon dia, mentre desgranava les hores de la seva vellesa tot regant les plantes, va descobrir una tímida floreta enmig de les males herbes que l’esquena adolorida i corba li havia impedit arrencar. Un groc intens li va captivar la mirada, era la llum fina de reflexos violetes que ella havia desitjat cada segon d’ençà del tràgic accident, però que mai havia tingut el valor de plantar.
Era quan la seva vellesa omplia els dies, en aquell jardí sentit, ara hi creixien pensaments.