Quin greu em sap no ser una àliga de bec ample

Aquesta frase pot semblar estranya, però és ben certa.
Aquest any, com ja en fa uns quants, vaig assistir al Tradicional Concert de Sant Esteve, de l'Orfeó Català; i jo esperava, com és costum, escoltar un seguit de cançons o potser una obra clàssica relacionades amb les festes nadalenques. I amb aquest pensament vaig seure còmodament a la meva butaca del Palau.
A la primera part ens van oferir obres de Haydn i Händel, tot molt bonic, correcte i excel·lentment interpretat per part de l'Escola Coral de l'Orfeó. Però la sorpresa va sorgir tot just començar la segona part. Nadales, o millor dit villancicos, va ser el repertori escollit.
I jo em pregunto, si nosaltres no cantem en la nostra llengua, qui esperem que ho faci?
Què dirien els austríacs si en el seu tradicional concert de primer d'any els toquessin una sardana en comptes del Danubi Blau?
Però els catalans som així, creiem que no és important la nostra parla, ens queixem que no ens deixen tenir sel·leccions pròpies, però a l'hora d'escollir repertori preferim villancicos a nadales. Ja no ens cal tenir un Estat que defensi la nostra llengua, perquè som nosaltres qui l'estem deixant morir.
Tothom aplaudia aliens al que estàvem celebrant; de què va servir anar a la presó per cantar en català en aquella mateixa sala si ara que podem no ho fem? Així és com nosaltres els catalans celebrem el Centenari del Palau?
Quina llàstima no ser una àliga de bec ample perquè em salvin de l'extinció.

Tardor al Vidranès

La setmana passada, mentres prenia un tè en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui en dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.

El motiu principal de la discussió era l'aspecte que ofereix la muntanya segons l'alçada i l'època de l'any. Mentres el que semblava més gran s'entosudia en defensar que el paisatge muntanyenc variava no solament per l'estació i la comarca sinó per la quantitat de pluja i fred que feia, l'altre mantenia amb fermesa que la metereologia poc influïa, que simplement suavitzava el que li corresponia per l'estació.

Tot això em va fer retornar a la meva època d'excursionista i va fer créixer la necessitat impetuosa de treure el calaix de les fotografies per reviure totes les emocions que sentia renéixer altre cop dins meu.

L'atzar va voler que la primera en arribar a les meves mans fos una bonica panoràmica de Vidrà, amb la casa on tota la colla passàvem hores i hores amb discussions com la que havia sigut l'espurna que acabava d'encendre el foc dels records. I és que el paisatge de tot aquell entorn era, o millor dit és, màgic, tan sols has de caminar una bona estona fins pujar d'alt del cim del Puigsacalm perquè els déus et regalin el plaer sublim de tot aquell paratge.
Diuen que a la tardor els àngels van deixar caure la paleta del pintor del cel i va anar a parar just en aquell punt, i és que els ocres, rogencs, marrons, daurats, tots hi són representats difuminats per la boira matinera. L'espectacle està servit, els sentits s'alimenten de tant boniques menges, l'olor de les molses, la grisor els líquens, el soroll del goteig de l'aigua que es burla de la nuvolada orgullosa que es resisteix a marxar, empesa per l'aire que bufa des del cim.

La lluna

Aranya que la nit embolcalles
amb fina teranyina argentada
cercant tantes ànimes perdudes,
bebent-te les llàgrimes vessades;
quanta fam de vides dissortades.

Maria Aguadé