dimecres, 29 d’octubre de 2008

Freud i el conte de Sergi Pàmies

La metàfora amb que acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en la que mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí obriria la porta a l’analogia freudiana).

Enterrant el passat

A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre pais varem perdre quelcom més



Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.

Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.

Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.

Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tant sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.

Maria Aguadé