La carta

Ja feia més d’un mes de la mort de la mare i el propietari del pis ens apremiava perquè el deixéssim lliure. Remoure totes les seves coses em trasbalsava extremadament, em feia sentir incòmode, com si li estigués prenent la seva intimitat, però no podia llençar-ho tot sense mirar que no hi hagués quelcom que calgués conservar.
La feina se’m feia feixuga, un munt de records suraven damunt de tota aquella paperassa, i és que la mare ho guardava tot, des de la “cartilla de racionament” fins a una factura de la modista de ves a saber quin vestit.
Ja m’havia donat per vençuda i estava decidida a tancar els ulls i llençar-ho tot a la bassa, quan un sobre engroguit pel temps em va cridar l’atenció; semblava una carta molt antiga. La meva curiositat em va fer aturar la feina i, amb tot el respecte del que n’era capaç, em vaig dedicar a la seva lectura.



Vielha, 18 d’agost de 1883

Estimada Remei,

Suposo que el pare ja et deu haver fet arribar la notícia de la meva estada a muntanya per ordres estrictes del Dr. Canals, que la va creure oportuna per refer-me de la debilitat que m’ha deixat el darrer refredat de l’hivern.
Tot i que la fonda on estem hospedats es d’allò més acollidora, i la mestressa, malgrat el seu poc refinament, es desviu en atencions a la meva persona, jo no puc deixar de pensar en les tardes de costura a casa teva, les lectures de la nostra estimada Roser, i les passejades pel jardí de Sarrià, sense oblidar les nits operístiques a la llotja del papà.
Els dies aquí passen molt lents i avorrits, et trobo molt a faltar. Aquest diumenge passat, però, va succeir un fet que em va alegrar d’allò més. Com que era la festa de la Mare de Déu, ens van aconsellar fer una visita al santuari de Montgarri.
La Verge ens va obsequiar amb un sol esplèndid i un airet un xic fresquet, tots els hostes de la fonda ens van acompanyar encara que no més una altra noia, que també està convalescent, i jo, vam ser les úniques que no vam fer el camí a peu; així com tots els altres van deixar les cavalleries al Pla de Beret, ella i jo continuàrem tot el trajecte dalt del carro que duia l’avituallament per la festa i el dinar.
No tinc paraules dignes del paisatge que, a mesura que anàvem fent camí, s’obria als nostres ulls. Creu-me estimada, ni les flors més oloroses del teu romàntic jardí, ni els arbres més bonics del Tibidabo es poden comparar a tot el que veia. Prats d’un verd exuberant, rierols que cantaven alegrement a les nostres oïdes, fins i tot vàrem trobar, ja passat ben bé més de mig camí, una casa de pagès on poder fer un mos per recuperar forces. Un cel blau com mai havia vist eixamplava els meus delicats pulmons.
Ja quan érem al punt del migdia unes campanes no gaire llunyanes ens anunciaren l’àngelus i que arribàvem a destí; allà lluny, just a tocar del rierol i al mig d’un pla, vàrem descobrir el petit santuari de Montgarri.
Després de tot el que t’he explicat ja deus estar pensant que res millor em podia succeir en un dia tant especial, però res més lluny de la veritat. En aquell indret tant apartat vàrem conèixer un sacerdot molt peculiar i excepcional, també molt conegut per la gent de lletra, i que en acabar de cantar els goigs de la Mare de Déu, ens va obsequiar amb una lectura poètica dedicada a aquelles valls.
De llavors ençà, la meva visió d’aquelles terres no ha estat la mateixa, és com si, tot i el meu cansament habitual, una força desconeguda hagués nascut dins meu, i com si la por a la foscor s’hagués allunyat per sempre.
El Dr. Canals diu que he de prollongar encara més les meva estada aquí, i és per això que et demanaria, ja que a mi em serà del tot impossible, que assistissis a la conferència que llegirà aquest mossèn a la sala d’actes d’una societat que es troba al carrer de Paradís.
Espero que m’enviïs les teves impressions al respecte, i em confirmis, si així t’ho sembla, la favorable impressió que a mi em va fer.
Transmet les meves salutacions a la teva estimada mare, i les més sinceres expressions a tots vosaltres.

Cordialment

Lluïsa Ros


En acabar de llegir m’en vaig adonar que un full havia quedat amagat dins un sobre. Era un recordatori de la Lluïsa, que morí el 7 de març de 1884, just el mateix dia que Jacint Verdaguer pronunciava la seva conferència al CEC.
Però qui era aquella Remei a qui anava dirigida la carta? I sobre tot, qui era la que signava? Malgrat dir-se com jo, cap més similitud existita entre les dues; la meva família mai havia tingut una posició benestant i, segons el pare, m’havien posat el nom de Lluïsa a gust de la meva padrina però era un nom que no duia ningú de la família.
Tot un món ple d’enigmes s’obrí davant meu, vaig tancar el pis de la mare i d’aleshores ençà no he pogut deixar d’investigar