dilluns, 10 d’agost de 2009

Reflexions d’un viatge



foto Maria Aguadé

El Sol sortia tímidament entre uns edificis, testimonis d’una modernitat forçada i d’un sentiment estètic molt discutible. L’aire carregat de flaires florals intentava trencar l’agressivitat d’una ciutat artificial i disfressada oportunament perquè els ulls dels turistes no es sentissin fora de lloc.
Tot i aquestes peculiaritats agreujades per una calor humida i enganxosa, Tunis se’t feia relativament plàcida, però res comparat a un petit poblet de la costa, de nom impronunciable per el meu enteniment, on entremig de buguenvíl•lies i gessamins es respirava una pau antiga i serena. Els carrerons costeruts i plens de gent et transportaven a èpoques passades, i la visió del mar, d’un blau intens i profund, t’inspirava sentiments d’amor alhora que et feia comprendre que potser la pau no era al carrer, sinó dins de tu mateix, que l’equilibri i harmonia del paisatge no era sinó el reflex del teu jo mes íntim, d’aquells desitjos amagats que havien decidit provar l’aventura africana per consolar un esperit turmentat per tots els darrers esdeveniments, i que en aquest país estrany i llunyà havien aconseguit trobar l’equilibri tan anhelat des de feia tant de temps.
La solitud que creia que em perseguiria tot el viatge es va veure foragitada de cop per un grupet de senyores rialleres amb les que vam començar una animada conversa que es va prolongar durant tot el viatge.
Tanmateix, les vivències alienes et fan adonar de la petitesa d’un mateix, que totes les angoixes i frustracions poden resultar foteses al costat d’altres vides realment difícils, i que els humans estem molt més mancats d’afecte del que sembla, que la vida segueix a un ritme vertiginós, que ens passa pel costat i som incapaços de gaudir-la pendents constantment del passat, creant una cortina impenetrable de rancúnies i sentiments negatius que enterboleixen un present ple de llum.
El fet de ser a temps d’adonar-me de com de bonica pot ser la vida em fa sentir afortunada, afortunada de viure, afortunada de sentir, i, per què no, afortunada de patir, ja que sense això no podria gaudir del privilegi de distingir el veritable valor de la felicitat i creure que aquest sentiment forma part de l’esperit de la persona. L’amor no és amor fins que no el temin dins d’un mateix. Quina tristor ha de patir l’ésser buit i superficial que es torna insensible a la bellesa del silenci i cec davant la grandesa de la natura; quina pobresa no poder percebre tota la serenor que transmet la terra, cantis plens de vent dels que no brollarà mai l’aigua de la sensibilitat.

2 comentaris:

C. Codorniu ha dit...

Maria expresses tant bé el que ha sigut aquest viatge per tu. Has format part de l'entorn que t'envoltava t'hi has integrat i has descobert tota la riquesa que guardes dins teu. És un privilègi saber gaudir de la vida que un mateix ÉS.

Madamfransuà - Francina Gili ha dit...

s'endevina que aquest viatge va servir per asserenar el teu esperit. De vegades cal establir distàncies, canviar d'escenari per centrar l'ànim i agafar forces per continuar.