dimecres, 19 d’octubre del 2011

sopar romàntic


La llum de la lluna il·luminava tènuement l'estança on la Judit havia preparat la taula. Hi havia posat tot el millor que tenia, les tovalles blanques representaven l'amor pur que sentia per l'home que rebria a sopar, i les copes, d'un cristall exquisit, tenien la puresa del quars i deixaven endevinar la lluentor maragdí d'uns ulls encesos pel desig. Aquells ulls, temps enrere havien capturat l'imatge idealitzada del Gerard, el professor de naturals en el curs que quasi per atzar havia cursat en unes jornades culturals prop de Venècia.
Mentre preparava el sopar, anava recordant els fets que, ja feia mesos, l'havien conduït fins avui.
Després d'un viatge un pèl accidentat per una tortuosa carretera del nord d'Itàlia, un paisatge idíl·lic es va obrir davant una noia, tímida i espantada, que amb la seva llicenciatura acabada d'estrenar i que encara desprenia olor de tinta, aterrava, gaire bé de manera inconscient, a unes jornades literàries que segons el tríptic informatiu es deien “vacances de l'ànima”.
Es donava per fet que els assistents dominaven l'idioma (com sinó podrien seguir unes conferències tan profundes), el que no havia calculat la Judit era que l'idioma en qüestió no era l'anglès, que coneixia a la perfecció, sinó que es veia que l'”esperit” parlava en italià.
Aquest va ser el primer ensurt o sotragada que va tenir tan bon punt es va asseure en aquella sala per tal d'escoltar el conferenciant, i, quan ja portava una hora intentant entendre tot el que li entrava per les oïdes, un cansament soporífic la va deixar totalment entregada als braços de Morfeu. No cal explicar la vergonya que va sentir quan precisament el professor convidat, amb un lleuger copet a l'espatlla la va fer tornar al món del vius. Quin espant! Ella, la més jove de la sala i dormint!
Tota la vergonya es va esvaïr quan el cèlebre professor Gerard Selles va trencar el gel amb una frase tan curta i distesa.


- Quin collaret més bonic que porta, senyoreta, ja sap què volen dir aquestes pedres?


Era cert que era bonic, per això se'l va comprar, però no se li havia acudit mai que les pedres en qüestió tinguessin un nom o un significat especial. Mentre ella anava pensant, el Gerard va continuar la seva dissertació sobre les pedres.


- Doncs miri senyoreta, això que du al coll, i que pel que sembla no sap ben bé que és, es tracta d'una de les pedres més boniques que ens ha donat la natura, LA TURMALINA ROSA, la pedra de l'amor i dels sentiments. Quan la duem prop del cor el fa bategar apassionadament, encenent el foc tan bonic de la passió, i és clar, al veure-les penjades del coll d'una noia tan bonica com vostè, no he pogut estar-me de dir-li quatre paraules, tot i que ja em perdonarà que l'hagi distret del que estava rumiant tan profundament. Espero que no hagin sigut les meves aburrides paraules de presentació de les jornades, en realitat sóc perfectament conscient que no tenen cap interès més que per dir “ja hi som tots i endavant”. Per cert, no m'ha dit el seu nom, i és que sóc tan xerraire que no m'adono mai que no deixo parlar als altres.


Tots aquells pensaments ballaven pel cap de la Judit mentre es tornava a posar al coll aquell mateix collaret. Ara, però, amb la més pura intenció de reviure tota aquella passió que les turmalines havien despertat a Garda.
Avui semblava que el rosa, ja intens per ell mateix, havia pujat de to al tocar la seva pell entresuada per l'emoció. Va anar repassant les pedres una per una, i els dits sensuals, prims i delicats, anaven donant-los una transparència enigmàtica on es podia endevinar un món màgic al seu interior.
Amb els sentiments a flor de pell, va tornar al menjador per introduir un petit granat dins les copes de vi, tal i com li havia ensenyat el Gerard; i tan bon punt van tocar el fons del cristall, el timbre de la porta es va confondre amb el clicar del mineral i un món màgic es va tornar a obrir en el cor i la vida de dos sers enamorats.