Posta de sol
Una agradable passejada m'havia conduit fins a un indret idíl·lic sota una cinglera, per tal de poder contemplar com el sol gastava lentament els últims instants de vida, deixant rere seu un rastre sagnant que tenyia tot el cel. El seu descens majestuós cegava els meus ulls i el vent bufava amb insistència cantant el comiat d'un dia esplèndid.
La claror, altre-hora brillant i lluminosa, s'anava tornant ombrívola al fer-se llostre. Els arbres perdien el verd i el camí es desdibuixava, adquirint un aspecte misteriós; les lectures d'històries tenebroses, ambientades en aquelles contrades, alimentaven la meva ment romàntica de mena i el pensament volava lliure per un cel de sentiments i records.
Quantes vegades voldríem aturar el temps per restar presoners dels nostres propis pensaments? Però la roda ens esclafa sense pietat i ens arrossega minut rere minut.
El sol m'havia deixat en la foscor de la nit, i el temps m'empenyia cap a la rutina diària dins d'una ciutat freda i deshumanitzada on consumir una trista existència com insectes sense voluntat, esclavitzats per la feina.
A dins d'aquests nínxols de pedra vivim d'esquena a tot aquell tresor que la natura ens ofereix, i jo, com formiga obedient, tornava al meu cau, tancant amb pany i clau el que el meu esperit havia sentit, jardí privat per on poder passejar en el silenci del record.
1 comentari:
Recorda que sempre després de la foscor de la nit, torna ls claror del sol. El dia torna a neixer
Carme
Publica un comentari a l'entrada