dimarts, 24 d’abril del 2012

QUADRE DE FLORS



Feia una tarda quieta d'hivern i l'avorriment anava colpejant la meva ment, empenyent-la amb fermesa cap a l'abisme inevitable de la son. Calia fer alguna cosa per aniquilar aquella força malèfica, i així, amb el coratge del qual era capaç, vaig anar posant en marxa els engranatges del meu ja quasi adormit cervell, per tal de guanyar la batalla.
Lentament, vaig aconseguir moure el cos ensorrat i quasi devorat per la butaca de la sala, fins arribar a sortir del cràter.
Bé, ja estava dret davant el món, ara calia trobar un objectiu prou sucós per tal d'impedir tornar a caure en el tedi. Fent un gran esforç mental, vaig aconseguir recordar un anunci que m'havia interessat dies enrere tot baixant de l'autobús; era una exposició de pintura, cosa que sempre m'ha fascinat especialment, “Els grans mestres del simbolisme”. I dit i fet, me'n hi vaig anar.
Tan bon punt vaig entrar a la sala, vaig saber que quelcom d'especial succeiria, una atmosfera lleugerament ensucrada em va neguitejar i una mena d'esgarrifança em va recórrer el cos. No hi vaig fer més cas del que hauria fet a un esternut sobtat, mostra, potser, d'un refredat incipient, i em vaig disposar, doncs, a recórrer les sales tot contemplant les pintures curosament ordenades dels grans mestres.
El primer quadre que realment em va fer sentir que l'idea d'entrar al museu havia estat encertada era penjat al fons de la segona sala; m'hi vaig atansar per llegir el nom que el pintor li havia donat i em vaig quedar palplantat davant la tela amb cara de no entendre res del que estava veient. El quadre era un bonic pom de flors però el pintor l'anomenava “noia dormint”.
Vaig recular unes passes per a poder esbrinar, contemplant-lo des d'una altra perspectiva, el perquè del títol.
Era una composició floral d'una bellesa enigmàtica, uns crisantems lleugerament groguencs jugaven harmoniosament amb uns lilàs que es desmaiaven damunt d'unes dàlies roses. La pintura era d'una perfecció quasi real i els meus ulls no podien distreure's de la seva contemplació; fins i tot vaig creure sentir una lleugera flaira de gessamí, que em va fer exclamar amb indignació “Algú ja s'ha passat amb el perfum!”.
Avergonyit pel meu impuls vaig voler demanar disculpes, i va ser quan em vaig adonar que estava completament sol.
Tot allò em feia sentir intranquil i a l'hora fascinat. Calia trobar una explicació racional a tot aquell misteri; jo, un home de ciències, no podia acceptar qualsevol raó, i per això vaig voler seguir els passos correctes i cercar tota la informació que calgués per a esbrinar el perquè de tot allò.
Em vaig fer un pla de treball meticulós, per a trobar tot el que pogués donar-me informació d'aquell geni de la pintura, i, al poc temps de posar-mi, ja tenia un dossier extens tant de la seva obra com de la vida. Vaig conèixer les seves amants, les persones que el van protegir i ajudar a l'inici de la seva carrera, les seves muses i fonts d'inspiració, i, malgrat ser temes foscos, també vaig descobrir la seva addicció a l'absenta amb totes les seves conseqüències.
Vaig fer un llistat amb tots els seus quadres i, curiosament, no hi vaig trobar la tela que tant m'interessava. El que era cert era que si jo l'havia vist, el quadre existia.
Enmig de tanta informació, hi havia un petit comentari a peu de pàgina sobre un quadre pintat a les darreries de la seva vida, anomenat “Les flors del somni”, i del qual s'havia perdut la pista ja en vida del autor. Se sap, però, que va ser un encàrrec d'una dama adinerada que mai va voler revelar el seu llinatge.
Encuriosit cada vegada més, vaig tornar al museu per a comprovar que no hagués sigut la meva ment la que hagués construït tot aquell enigma. Poc a poc i amb una certa por, vaig arribar a la sala on suposadament hi vaig veure el quadre per primer cop i, efectivament, tal hi com el recordava, allà hi penjava la misteriosa pintura.
Els crisantems, els lilàs, les dàlies i, quina sorpresa, també hi vaig descobrir unes diminutes margarides que s'havien amagat en la primera visita al museu. Va ser una agradable sorpresa, però no calia fer-ne gaire cas: quantes vegades ens passen desapercebuts mil i un detalls, ja no només en les pintures, sinó en qualsevol cosa que mirem. Tanmateix, tot aquest raonament, tan adient a la meva manera de ser, no va ser prou fort com per distreure'm del meu neguit.
Un cop a casa, vaig tornar a repassar el dossier minuciosament a la recerca d'una nova informació determinant fins llavors descartada, però tot va ser inútil.
Tot aquest afer va anar minant la meva vida, i, així, vaig començar a comptar el temps que faltava per a que obrissin el museu i tenir accés altra vegada a la enigmàtica pintura, de tal manera fins que l'acte que en un principi havia sigut el farcit d'una avorrida tarda de dissabte es va convertir en l'objectiu únic de la meva vida.
Les nits eren llargues esperant que claregés i poder tornar al museu, tenia un nus a la gola per l'emoció i les cames corrien escales avall per conduir-me fins a la presència de les meves estimades flors.
El meu enginy havia creat un pla magnífic per poder entrar de matinada a la sala d'exposicions. Havia fet amistat amb l'equip de neteja perquè em recomanessin com a empleat, i jo, tot un enginyer naval, ara treia delicadament la pols del meu quadre estimat tot intentant descobrir el perquè de tot aquell encís.
Cada dia hi descobria noves flors que feien companyia a aquelles delicades margarides, als atractius lilàs, als gessamins amorosos, o a les gardènies estimades; i, algun dia, just darrera d'un clavellet d'olor, hi apareixia una petita rosa de te, diminuta, delicada, quasi olorosa, d'un groc tan suau que em transmetia la més profunda tendresa .
Vaig provar mil i una estratègies per a intentar enganyar el quadre: el mirava fixament i, de sobte, em girava per tornar a clavar-hi els ulls inesperadament al cap de poc, o marxava corrent per tornar quasi de puntetes, però tot era inútil, sempre hi apareixien flors noves; lliris, gencianes, pensaments, grisínies, fins i tot un dia d'hivern que feia un fred infernal hi va aparèixer una tímida flor de neu.
Ja no menjava ni dormia, només pensava en el meu quadre, fins que un dia quan el cansament ja havia fet estralls en la meva fesomia, una companya que passava suaument el plomall pel marc d'una tela, es va atansar tota preocupada prenent molt interès en el meu estat, i m'hi vaig sincerar.
Com per art de màgia les paraules brollaven per explicar-li el perquè de la meva vida, quan de sobte em va tallar per dir-me tota amoïnada.
̶ Senyor, perdoni que el contradigui, però en aquesta sala mai hi ha hagut cap quadre de flors, i allà on diu vostè que les veu, jo sempre hi he vist una bonica pintura d'una nena dormint damunt d'un cobrellit groc.