diumenge, 10 de novembre de 2013

tardor a Vidrà



Un corredor estret precedia l'estança principal de la casa, habitada per la penombra dels records i per un tènue raig de sol irisat que s'obria pas per la petita escletxa del finestró, ell em permetia arribar, sense la necessitat d'anar a les palpentes, a aquell bonic mirador assolellat.
Lentament, sense presa, com si la por em frenes, vaig obrir el balcó i un munt de sensacions es van abalançar damunt meu.
Vaig recolzar la meva ànima assedegada de nostàlgia, en aquell banc repenjat a la paret a raser del vent del temps, i allí, sense presa, vaig deixar que tota l'olor del passat m'impregnes el meu ser.
Ocres, vermells i daurats insinuaven una tardor mandrosa i el verd del prat relaxava els meus ulls, a l'horitzó , la carena em va captivar la mirada on un cim quasi imperceptible em va catapultar al passat.
Aquell passat que em feia feliç, el que donava valor a la meva vida i força per somniar, on la gent era noble i el sentiment profund, el que em va donar saviesa i dolçor, el que tans cops he enyorat, però el passat tan sols ens permet recordar i anhelar, però mai ens torna el temps perdut, en tot cas, com a molt, ens permet esmenar els errors.
Captivada per tot aquell món idíl·lic, em vaig embriagar amb l'aroma dolça de la natura de tardor, de la meva pròpia tardor i vaig demanar amb força el futur que un dia, la ignorància em va negar.
La natura sempre m'ha donat el que calia en cada moment, ella és allí, oferint-me el seu do , amb ella puc ser jo mateixa, no em cal fingir, amb ella puc sentir les branques mogudes pel vent gronxant la meva ment i és la natura la que em condueix cap aquell racó oblidat, o no, de la memòria, i ser plenament feliç

1 comentari:

C. Codorniu ha dit...

Maria, preciós. Perquè no escrius més? ja ho sé no pots degut a la feina, però m'agrada tan llegir-te!!!!