dissabte, 23 d’abril de 2016

flors

La llum del capvespre dibuixava ombres en el meu pensament, mentre la mirada es perdia per la finestra de l'alcova.

La cambra era petita i endreçada, prou confortable tot i la seva austeritat, la cadira però, era talment una eina de tortura dissenyada per despertar un per un tots els ossos del meu cos.

Feia hores que intentava avançar en la lectura fins que em vaig adonar que no havia passat plana des de que el sol lluïa alt, i vaig decidir, ajudada per les boniques vistes del jardí, abandonar-me plenament als dictats de la meva ment.

Un enorme til·ler es gronxava suaument protegint les flors menudes i eixerides que voltaven la tanca , prímules, narcisos, margarides... al fons i arreserat, un nesprer curull de fruïts desprenia una olor dolça i engrescadora, darrera de tot, les flors blanques dels llimoners tancaven el pati.

Tot aquell bé de Déu de vegetació, exuberant i elegant, em va fer recordar la seva veu, la que em parlava de cirerers florits i remor de mar a l'albada, de la llum del matí i els colors del cel , de núvols i de pluja, de tot allò que m'era plaent, i de sobte, un esglai em va fer estremir, l'esglai del meu interior, cofre discret d'un sentiment profund i amagat, el que era aliment de la meva ànima, el que em donava forces per seguir desgranat les hores eternes dins la petita cambra de l'hospital,