dimecres, 29 d’octubre de 2008

Freud i el conte de Sergi Pàmies

La metàfora amb que acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en la que mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí obriria la porta a l’analogia freudiana).