Enterrant el passat

A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre pais varem perdre quelcom més

Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.

Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.

Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.

Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tant sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.

Maria Aguadé