divendres, 7 de novembre de 2008

Quin poema salvaria?


Que la nostra llengua perilla no es cap novetat. Fa masses anys que tant factors externs com interns fan trontollar tota la nostra cultura, i si bé això va ser molt evident durant tots els anys de la dictadura franquista, no es menys cert que l’apatia que vivim en aquest moment pot fer més fàcil aquesta pèrdua.
Sembla que tot està fet, que ja no ens cal cap mena d’esforç, i ens entretenim en defensar postures de costellada mentre el que és veritablement important es va deteriorant. Ja no ens cal estudiar els clàssics, no es modern, no es políticament correcte dir que la nostra literatura s’està convertint en mers productes de màrqueting.
És per això, doncs, que salvaria quelcom que no està de moda, que pot semblar ranci i carrincló, que no es ven a les llibreries de les grans superfícies, que no és tema de debat a la televisió, quelcom tan incomprès com la nostra mateixa pròpia terra. Jo salvaria un poema de Verdaguer.



TARDOR (Roser de tot l’any; Octubre, dia 23 – 1894)

Passà ma joventut; sobre ma testa
no escampa ja l’hivern flor de ginesta,
sinó flor d’ametller.
Ma vida terrenal és a la posta,
l’eterna primavera se m’acosta;
quan hi entraré, oh abril, en ton verger?