Aquesta frase pot semblar estranya, però és ben certa.
Aquest any, com ja en fa uns quants, vaig assistir al Tradicional Concert de Sant Esteve, de l'Orfeó Català; i jo esperava, com és costum, escoltar un seguit de cançons o potser una obra clàssica relacionades amb les festes nadalenques. I amb aquest pensament vaig seure còmodament a la meva butaca del Palau.
A la primera part ens van oferir obres de Haydn i Händel, tot molt bonic, correcte i excel·lentment interpretat per part de l'Escola Coral de l'Orfeó. Però la sorpresa va sorgir tot just començar la segona part. Nadales, o millor dit villancicos, va ser el repertori escollit.
I jo em pregunto, si nosaltres no cantem en la nostra llengua, qui esperem que ho faci?
Què dirien els austríacs si en el seu tradicional concert de primer d'any els toquessin una sardana en comptes del Danubi Blau?
Però els catalans som així, creiem que no és important la nostra parla, ens queixem que no ens deixen tenir sel·leccions pròpies, però a l'hora d'escollir repertori preferim villancicos a nadales. Ja no ens cal tenir un Estat que defensi la nostra llengua, perquè som nosaltres qui l'estem deixant morir.
Tothom aplaudia aliens al que estàvem celebrant; de què va servir anar a la presó per cantar en català en aquella mateixa sala si ara que podem no ho fem? Així és com nosaltres els catalans celebrem el Centenari del Palau?
Quina llàstima no ser una àliga de bec ample perquè em salvin de l'extinció.
Aquest any, com ja en fa uns quants, vaig assistir al Tradicional Concert de Sant Esteve, de l'Orfeó Català; i jo esperava, com és costum, escoltar un seguit de cançons o potser una obra clàssica relacionades amb les festes nadalenques. I amb aquest pensament vaig seure còmodament a la meva butaca del Palau.
A la primera part ens van oferir obres de Haydn i Händel, tot molt bonic, correcte i excel·lentment interpretat per part de l'Escola Coral de l'Orfeó. Però la sorpresa va sorgir tot just començar la segona part. Nadales, o millor dit villancicos, va ser el repertori escollit.
I jo em pregunto, si nosaltres no cantem en la nostra llengua, qui esperem que ho faci?
Què dirien els austríacs si en el seu tradicional concert de primer d'any els toquessin una sardana en comptes del Danubi Blau?
Però els catalans som així, creiem que no és important la nostra parla, ens queixem que no ens deixen tenir sel·leccions pròpies, però a l'hora d'escollir repertori preferim villancicos a nadales. Ja no ens cal tenir un Estat que defensi la nostra llengua, perquè som nosaltres qui l'estem deixant morir.
Tothom aplaudia aliens al que estàvem celebrant; de què va servir anar a la presó per cantar en català en aquella mateixa sala si ara que podem no ho fem? Així és com nosaltres els catalans celebrem el Centenari del Palau?
Quina llàstima no ser una àliga de bec ample perquè em salvin de l'extinció.
3 comentaris:
La raó et sobra, però mentre hi hagi persones que pensin com nosaltres i ho manifestin com tú podem tenir esperances.
Penso el mateix que tu. Hauríem de protestar més, ser més combatius.
Magnífica reflexió. Tant de bo tothom tingués més cura de l'esperit crític. En una situació normal, potser no passaria res que un any (excepcionalment) es fes el que tu descrius, però ara no ens podem permetre res que signifiqui claudicar. La capitulació quotidiana malmena la nostra identitat. L'empetiteix. L'esmicola.
M'ha agradat molt!
Balutxo (Mallorca)
Publica un comentari a l'entrada