Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em venen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. NI tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que pugéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, que la vida l'hi ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.