diumenge, 1 de febrer de 2009

Objecte perdut

La vida li queia damunt com una llosa que l’esclafava a poc a poc i l’encongia progressivament, fins al punt que aquell matí humit i boirós, quan s’ha vestit, en mirar-se al mirall ha vist que els pantalons li tapaven completament les sabates.
Iu Rocacorba es dedicava a munyir els dies tísics i grisos en un àtic sense ascensor del barri vell d’aquella capital de comarca on semblava que el sol s’havia oblidat de la seva existencia. Feia quatre anys que l’havien acomiadat de la fàbrica textil on feia de pixatinters, tot i els seus estudis de teologia, cursats al seminari de Vic a instància d’un oncle canonge molt influent en la personalitat feble d’una mare encorada en un temps irreal i propi de novel·la, potser condicionat pel nom de Laura que li havien posat.
El patrimoni familiar que havia rebut en herència en morir els pares, feia el mateix camí que la seva vida: es consumia dia rere dia sense remei. Avui, un dolor persistent a l’estòmac i que en principi l’havia preocupat especialment, li ha recordat que feia dos dies que no menjava; però la nevera era tant trista i buida com ell, i les butxaques li feien companyia. Calia prendre una decisió per sortir d’aquell pou ple d’excrements de tristor on malvivia.
L’aigua freda li havia espavilat la cara, i es disposava a sortir al carrer, quan sent el timbre de la porta.
- El senyor Iu?
- Jo mateix. Amb qui tinc el gust de parlar?
- Permeti que em presenti. Sóc Misericòrdia Bonmatí, propietària de la botiga d’objectes difícils de la cantonada del carrer Solitud amb Malcontents. Fa dies, que en recollir la botiga per tancar vaig veure just al llindar de la porta a tocar quasi a la lleva, aquest objecte que, si no m’equivoco, és de la seva propietat. He dubtat molt sobre la conveniència de portar-li personalment. Sé que és una qüestió delicada donades les circumstàncies, i comprengui que m’he vist obligada a mirar-ne el contingut. Com si no hauria sabut que n’era vostè el propietari? És per això que, tot i el temor de ser tractada injustament, el meu temperament servicial de mena m’obligava a fer el pas difícil i delicat de tornar-li el que potser intencionadament o per desgana vostè havia perdut.
Dit tot això espero que encara que sigui per no fer-me despreci, faci el favor d’acceptar i guardar en lloc preferent el que tinc el gust de tornar-li. I, si bé no li acceptaré cap mena de propina com a pagament de la meva actitud desinteressada, si que trobaria d’allò més ecaient que tingués la delicadesa de no tornar a llançar el que li torno de bon grat, i que mai he tingut la intenció de posar a la venda a la meva botiga, tot i la requesta que tindria en la meva clientela femenina.
Així doncs, accepti i guardi bé el paquet amb la seva “personalitat”, i si algun dia es veu en la necessitat d’obtenir algun objecte difícil, li agrairé que passi per casa meva, on l’atendré de bon grat.


[Foto: Martí Marimon]