dilluns, 16 de març de 2009

Confidències a l'hora del tè



Tot i l'amistat que ens unia a la Mercè i a mi des de que érem menudes, la feina ens ocupava tant temps de les nostres vides que passàvem mesos sense que poguéssim trobar un moment per fer aquelles xerrades que ja en la nostra adolescència s'havien arribat a prollongar tota una nit, aquell afany dialèctic nocturn que propiciava no poder fer el cim previst per l'endemà.
Aquell dia, però, ens havíem proposat retrobar aquells bons temps tant enyorats, quan ja s'han complert uns quants anys. Estava esperant-la asseguda davant d'una olorosa tassa de tè quan la vaig veure entrar tota esperitada per la porta de l'establiment. Després dels petonets i abraçades de salutació no vaig poder estar-me de preguntar-li, ella que era una persona tant pausada i serena, a què es devia tant nerviosisme.
La meva pregunta la va torbar enormement fins al punt de fer-me incomodar, tot i la confiança que ens teníem. Vaig pensar que seria millor donar un gir a la nostra conversa i redreçar-la cap a qüestions més trivials, i passar de puntetes per les coses més íntimes; però es veu que no era pas el meu dia, ja que també la vaig vessar.
"Mira", em va dir, "val més que enfrontem la situació de cop, ja que tinc un nus que em neguiteja i si no ho aboco avui, no sabré com fer-ho". Tant de misteri em va fer pensar el pitjor, una malaltia com la que ens havia pres la seva estimada mare, o potser algun disgust familiar, o de feina, o qui sap si era jo que sense voler-ho havia sigut la causa del seu malestar.
Però qui s'ho havia de pensar que la notícia que intentava dir-me era que es casava. Tot m'ho hauria pensat tret d'això, la Mercè feminista alliberada, que havia tingut l'atreviment d'enviar-me un preciós ram de flors amb una cinta de condol el dia del meu casament. Aquella noia que no havia volgut acompanyar-me en un dia tant especial perquè anava en contra dels seus principis ajudar una amiga al suicidi ara es casava, i em volia demanar que li fes de testimoni.
No vaig voler aprofundir en el tema per no posar-la en una situació encara més difícil, i em vaig limitar a felicitar-la i, tot i el meu estorament, accedir de bon grat al que em demanava.

3 comentaris:

C. Codorniu ha dit...

No es pot dir mai " d'aquesta aigua no en beuré"

Raimunda ha dit...

Les persones , anem canviant, les situacions i la vida ens fan veure les coses des d'una altra prespectiva. Com tu molt bé reflecteixes en el teu escrit.
Raimunda

maria dolors ha dit...

i tant que passen coses com aquesta que expliques. El que succeix és que a cops volem justificar el que no es pot justificar i més si ho hem defensat molt aferrisadament.
Però així som les persones.