Cada cop que feia lliscar els dits pels ivoris engroguits pel temps, em venien a la memòria aquells balls de festa major al carrer, l’anar i venir de tots els veïns preparant les coques i begudes, els nens penjant les garlandes de paper i els murmuris de les àvies tot criticant el vestit desvergonyit de la Remei, recordant una vegada més a tots, per si algú ho havia oblidat, la feina que feia. I com la miraven tots els homes del veïnat sense ni tant sols prendre’s la molèstia de dissimular; està clar que la culpa era d’aquella fresca.
I jo tocant les cançons de moda sota la mirada inquisidora del mossèn, no fos cas que el ritme fos massa lent i el ball es convertís en pecat, tot i que tampoc deixés de mirar descaradament l’escot vertiginós de la Remei.
Recordo amb nostàlgia la mare fent els últims retocs al pentinat de la meva germana, i al menut de la casa del davant que sempre s’escapava, amb l’ensurt de la pobra senyora Mercè, que el cridava per tot el barri mentre ell, arraulit darrera el piano, buscava la meva complicitat.
I jo tocant les cançons de moda sota la mirada inquisidora del mossèn, no fos cas que el ritme fos massa lent i el ball es convertís en pecat, tot i que tampoc deixés de mirar descaradament l’escot vertiginós de la Remei.
Recordo amb nostàlgia la mare fent els últims retocs al pentinat de la meva germana, i al menut de la casa del davant que sempre s’escapava, amb l’ensurt de la pobra senyora Mercè, que el cridava per tot el barri mentre ell, arraulit darrera el piano, buscava la meva complicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada