dilluns, 13 d’abril de 2009

Jardí privat






El termòmetre del pati marca els trenta-dos graus i l’aire humit es fa difícil de respirar. Una mandra enganxosa s’apodera de tota matèria vivent, fins i tot la Nones està especialment neguitosa, i això que als gats els hi agrada la calor amb excés. La roba se m’enganxa a la pell i la suor em nega els ulls, fa una tarda d’aquelles on es fa impossible fer qualsevol mena d’exercici físic, la qual cosa em fa desistir de posar-me a fer tot allò que m’havia proposat.
Mandrejar ja és un gran esforç, i em dedico a tastar totes les cadires del jardí amb la intenció optimista d’alleugerir el pes de l’estiu deixant-me caure als braços de Morfeu. De sobte el jardí s’ha convertit en un parc enorme i solitari on milers de gencianes voregen un camí de sorra vermella, per on intento caminar, però l’aroma embafadora de les flors dels tarongers em fa venir son. Les parpelles cauen com la llosa sepulcral, i una foscor espessa m’omple l’ànima quan de cop i volta una branca d’esbarzer em fueteja la cara i em desperta sobtadament. Els tarongers han desaparegut juntament amb les boniques flors blaves, i un camp de gerds vermells em convida a menjar.
Però contradictòriament amb el seu aspecte, rosat, apetitós, sucós, quan hi clavo les dents es transformen en boles aspres com la fel. Intento pensar a què em recorda aquell gust tant desconcertant, però la meva ment és incapaç de raonar mínimament, encara que, paradoxalment, visualitzo els pastissos de fruita que tant ens agradaven a tots quan érem a Suïssa i que ja fa una eternitat que no faig, deu ser cosa de la mandra, o qui sap de què.
Quines coses, ara que m’hi fixo més bé, el que m’ha despertat no ha estat un esbarzer, sinó una branca de pi que no havia vist i que hagués hagut d’enretirar del camí que s’enfila cap al prat ple de narcisos.
Mai havia vist tantes flors juntes, fa tant bonic endinsar-te a la seva aroma i mimetitzar-te amb elles. Prímules, margaridoies, narcisos, gencianes, roselles, narets, acònits, orquídies, cardots... Totes m’omplen les mans, la cara, els peus, sento les seves pessigolles, que em pugen pel nas i... atxís!
Nones! Què fas amb la cua damunt del meu nas? Ara sí que m’has ben despertat!

3 comentaris:

C. Codorniu ha dit...

Quin somni tan bonic! Com es fa evident que t'agraden les flors. Llàstima que la Nones ja no et deixa fer més nones

Raimunda ha dit...

UN text molt rodorià. Coneixes i estimes les flors. Fantàstic!
Raimunda

Madamfransuà - Francina Gili ha dit...

Molt bonic, tot un món de somnis i de flors. I molta calor!