dilluns, 23 de febrer del 2009

Camí de l'exili

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentres caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claragés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentres la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa de que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

6 comentaris:

C. Codorniu ha dit...

Sembla que tú mateixa ho hagis visc ut, però per l'edat no pot ser. Que trista m'he sentit en llegir l'escrit!

Francina Gili ha dit...

Un camí que malauradament molts van fer. Molt ben relatat,

Unknown ha dit...

Tal ment ens transportes en aquella època, ens fas recordar alguns del nostres familiars que es varen trobar en aquesta situació, uns van tenir que fugir i els altres viure una guerra que no havien demanat.
Felicitats, m’agrada molt

Raimunda ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Raimunda ha dit...

Quin relat més trist!, reflecteixes molt bé la cruesa d'aquells moments.
Però fas una descripció tan acurada de vocabulari, metàfores ,comparacions que es un gaudi llegir-la
Molt ben escrit.
Raimunda

M.Dolors Figueras i Montse Capellas ha dit...

Ja quan el vaig escoltar a la classe em va colpir. Crec que és un escrit que l'hauríem de tenir sempre present, per no oblidar el que moltes persones han patit pel nostre País.